N
* Nacionalisme(s)
Qui hi entén força, ho ha estudiat, ho segueix analitzant i ha publicat una sèrie de llibres importants sobre el tema del nacionalisme és la Montserrat Guibernau.
Vilanovina, i des de fa uns anys resident a la Gran Bretanya, on exerceix de professora, va optar per un tema tan pelut com interessant, atesa l'actualitat que desperta a Europa i en general a tot el món, la relació entre el nacionalisme identificador i la globalització homogeneitzadora.
Doctora en Teoria Social i Política
per la universitat de Cambridge, el 1993 publicà la seva tesi doctoral
Nationalism in stateless nations: the case of
Catalonia,
dirigida per Anthony Giddens, catedràdic de Sociologia de la
Universitat de Cambridge i des del 1997director de la London Schools of
Economics. Un home que se'l defineix com "un productor d'idees per a un
món global".
El desembre del 1995, La Montse
Guibernau va presentar a Barcelona el llibre Nationalisms:
the nation State and Nationalism in the 20th Century.
Polity Press. Cambridge. 1995, també amb la presència d'Anthony
Giddens.
"This is a very significant
contribution to the literature on nationalism, which though now is rapidly
growing, still has not done full justice to this important social phenomenon.
The book is marked by very thorough, perceptive and relevant discussion
of the previous treatments in social therory (within various disciplines)
or the failures to treat it adequately. It is well written and a pleasure
to read. I would expect it to have a very great appeal"
(Ernest Gellner. Central European University. Prague)
Vaig tenir l'honor d'assistir a aquell acte de presentació a l'Institut Britànic de Barcelona i vaig atrevir-me a fer dues preguntes-consideracions:
La primera: Tot i les moltes cares positives del nacionalisme hi ha qui l'identifica amb l'egoïsme, la insolidaritat, el conservadurisme. Quina és la resposta que cal donar a aquest tipus de consideracions?
La segona: En un món
que tendeix a la globalització, existeix tot un corrent d'opinió
que posa l'emfasi en la oposició entre el nacionalisme considerat
com una opció estreta i restringent i la universalitat
presentada com una opció oberta i progressista.
Com caldria respondre a la formulació d'aquest dilemma?
Anthony Giddens em va contestar, però la veritat és que no em va resoldre els dubtes. I és que tant les preguntes com les respostes s'acosten a la idea de conceptes inefables.
Les mateixes dues preguntes encara me les segueixo fent ...
En una entrevista amb la periodista Margarita Rivière, publicada a La Vanguardia el 21 de gener del 1997, la Montse Guibernau declarava:
"La internacionalización
comporta un peligro de homogeneización. Hoy el nacionalismo sirve
para afirmarse y escapar a la globalización. Ambos se autoalimentan"
(LV. 21.1.97 pg. 72)
L'11 de setembre de 1998, diada
nacional de Catalunya, la ciutat de Vilanova i la Geltrú li atorga
un guardó important: el diploma de reconeixement de la ciutat.
Felicitats, Montse!
QUE EN PUC DIR JO?
Sobre aquest tema tinc més
preguntes a fer (fer-me) que no respostes a donar.
De tota manera, no està per demés començar dient
que la polisèmia del concepte el fa difícil de tractar.
Tothom acaba sent nacionaliste d'algun tipus: nacionaliste català,
nacionaliste espanyol, nacionaliste europeu o nacionaliste universal
...
El problema torna a ser sempre el mateix: el matís que ho canvia
tot.
A mida que hom se sent més universalista sembla que va perdent
caràcter nacionalista, que es defineix sobre tot per posar un èmfasi
especial en la consciència de formar part d'una comunitat amb una
llengua i una Cultura que la diferencien de les demés.
Aquest aspecte tan obvi com necessari i positiu per al desenvolupament de les nacions no tindria conseqüències negatives si no fos perquè en política, com en la vida quotidiana, dos personalitats marcades sempre corren els risc d'enfrontar-se.
Cal veure doncs de quins nacionalismes (adjectivats) parlem si en volem parlar: del nacionalisme que dugué al nazisme?, de l'anomentat nacional-sindicalisme franco-feixista i opressor?, del nacionalisme jacobí francès?, del nacionalisme del "Front nationals" francès"?, del nacionalisme cors?, del nacionalisme serbi?, dels moviments nacionalistes d'alliberaments nacionals?, del nacionalisme nordamericà?, del nacionalisme català?, del nacionalisme basc? ...
De "nacionalistes" se'n reclament
a tot el món tant els demòcretes com els feixistes,
tant els opressors com els oprimits.
No cal per tant insistir massa en el fet que no es pot generalitzar
ni per condemnar el concepte ni per lloar-lo sense més.
Cal analitzar cada cas i fer-ne una valoració personalitzada
dins d'un context històric determinat.
Com a català que sóc, tot el que puc dir és que em sento orgullós de poder gaudir d'aquesta identitat i que estic satisfet de veure com "la meva nació" sobrevivint la negra nit del franquisme, entra en l'Europa del segle XXI amb una personalitat pròpia, respectada i admirada.
Cada persona és primer membre d'una família i té un contracte a complir amb ella abans de ser membre d'una comunitat més àmplia i heterogènia (veïnatge, poble o ciutat, comarca, nació, estat, planeta, etc...).
De manera paral·lela, es pot dir que políticament tots necessitem una sentir-nos partíceps primer d'una identitat "concreta" i propera abans de poder-nos sentir també ciutadans d'un estat, d'un conjunt d'estats com és Europa, i ciutadans del món.
El nacionalisme, en termes psicològics, culturals, polítics, ètics, etc... acaba sent també una qüestió de prioritats!
____________________________________
Segona etapa...
Parlem de nacionalisme i d'antinacionalisme
Dic segona etapa però en realitat només és per aclarir que ara se n'ha de parlar des d'una perspectiva diferent de la que en parlàvem més amunt. Ara, a primers de juliol del 2005, ni el PP té la majoria absoluta, ni Jordi Pujol és a la Generalitat, i a Catalunya, hi va haver a finals de maig, la presentació en societat del grup dels 15, signants d'un Manifest que peconitza la creació d'un nou partit d'esquerres i no nacionalista.
Abans de poder començar a parlar de tot plegat, m'afanyo a afegir aquí uns enllaços a textos, articles posts i d'altres que poden ajudar a entendre una mica i una mica millor què passa, qui diu què ... qui contesta què...
El dia 26 de maig del 2005, Blog Criterio enllaça amb el blog Bye Bye Spain, que publica el manifest i va seguit de tot un seguit de comentaris
El 8 de juny, Saül Gpordillo
al seu blog, escrivia un post titulat "Intel·lectuals
i bufons taxidermistes". Una llàstima que no hi hagi comentaris,
prequè en la meva opinió ho diu tot tan ben dit que és
difícil dir-ho millor.
Aquests 15 són uns patètics.
El Blog Criterio , el dia 22 de juny publica un post titolat : "En Barcelona, resacoso de la jornada ciudadana no nacionalista" on hi ha tota una série d'enllaços a articles i comentaris de diversos diaris ABC, Mundo, Vanguardia etc..
Ivan Tubau escriu un article al diari El Mundo, dimarts 28 de juny titolat: "Nosaltres també volem ser una mica més feliços". Jo n'hi feia una crítica al dipofiloblog
El Blog Quaderns publica una sèrie en 4 capítols titolada "Desmontando el anticatalanismo", una feina que no cal perdre's :
Desmontando
el anticatalanismo 1 5/6/2005
Mito del anticatalanismo
2 10/6/2005
Miot del anticatalanismo
3 16/6/2005
Mito del anticatalanismo
(4) 23/6/2005
Article d'Oriol Malló al diari Avui del dia 30 de juny . Falangistes taxidermistes
Article al diari Avui del 2 de juliol informant que : Els impulsors del manifest espanyolista anuncien ara una querella contra l'AVUI
Esperem que.................... la Guerra de Catalunya no tingui lloc.
dissabte 2 de juliol del 2005
_______
Reprodueixo aquí
el que he escrit al meu
blog dipofilopersiflex
Per si algú encara no s'ha
assabentat que hi ha més marro i més merda de la que sembla,
potser que anem llegint -encara que costi empassar-s'ho- què es
cou a Libertad digital.
A l'édició d'avui diumenge 3 de juliol..., hi he llegit
un article de l'inefable Federico Jiménez Losantos on ell insulta
tots els responsables del Govern de la Generalitat titllant-los de terroristes.
Aquest home és un mestre en l'art de desbarrar, insultar i ofendre.
Los terroristas con los que ya ha pactado Zapatero
Heus aquí un tros de l'article per si us fa venir ganes de llegir-lo sencer:
(...) " Desde Bargalló
en la Generalidad al amanuense de Puigcercós en el subvencionado
“Avui”, todos esos terroristas que nunca se han arrepentido
de serlo y que sólo han cambiado por conveniencia las pistolas
por los discursos, anuncian su voluntad de retomar el chantaje, el secuestro
o el crimen contra cualquiera que se atreva a llevarles la contraria.
Pero no es Cuní el que sirve a diario en TV3 el linchamiento contra
los medios de comunicación no nacionalistas, sino su jefe, el ex
ministro socialista (sector negocios) Joan Majó. No es Bargalló
quien sugiere a los firmantes de este manifiesto que repetirán
los atentados contra los que firmaron otro anterior sino Maragall, que
asume y respalda esa amenaza. No es Puigcercós el que insulta desde
el Parlamento nacional a todos los españoles, sino Zapatero, que
ya ha pactado con estos terroristas, el que lo respalda, puesto que ni
critica los insultos ni persigue las amenazas de muerte. " (...)
Hi ha força més salsa encara: als articles següents,
tots força impagables...
L'opinió Bitácora
: La
esencia del nacionalismo catalán
Juan-Carlos Girauta: Tics
totalitarios
José García Domínguez: Si
mi pluma valiese tu pistola
L'article : QUERELLA
DE BOADELLA, ESPADA Y AZÚA CONTRA MALLÓ Y EL AVUI
L'article de Malló sembla
que sí que trepitja una ratlla que no s'ha de trepitjar per molta
retòrica agressiva que es gasti. No podem estar-hi d'acord.
No m'agradaria llegir el mateix en la ploma del Federico Jiménez.
Però em temo que el Federico trepitja la ratlla cada dia de cada dia. I molts d'altres també.
Oasi? Qui va parlar d'oasi? Crec que podem estar contents que això passi ara a l'estiu perquè en una altra època podria ser perillós.
3 de juliol del 2005
Enviar
un comentari________________
*Neologismització
Acció de crear neologismes.
Aquest acte altament creatiu i positiu sembla que el tenim tots plegats una mica descuidat. El deixem massa sovint a mans dels anglo-saxons, que ells sí que ho tenen clar: en creen a dojo.
Ho fan per necessitat i per vocació, per allò que la llengua acompanya l'imperi ...
A casa nostra, en canvi, en creem pocs i encara només molt de tant en tant. D'aquí ve que la més mínima aportació sigui sempre benvinguda, oi ?.
L'altre dia, el 3 de febrer del 1998, en Lluís Llach, d'estada a Madrid, en va crear un: va parlar de la "NORMADUVALITZACIÓ" de la cultura espanyola.
Per qui no ho entengui, direm que ell ho va fer a partir de la mai prou ponderada Norma Duval, estrella de les varietats i televisiva famosa de l'etapa Aznarista. Així és com n'ha sortit un nou concepte, que equival a dir que la cultura transmesa per una majoria de programes televisius és una gran merda. Un subproducte cultural que "distreu" el personal amb un nou "opi" altament tòxic i nefast per a la culturització d'un país.
No sé si en Llach pensava exclusivament amb els programes normaduvalitzats o bé també en l'Ana Obregón i els programes *anaobregonitzats, però el cert és que va encetar una línia de neologismització de grans possibilitats productives.
De l'escassetat expressiva de "una merda com un piano" o de "una pateterada" passem a ampliar el vocabulari català (i el castellà també) amb termes com la "mississipimització" (Pepe Navarro : Esta noche cruzamos el Mississipi"), la "cronica-marcianització" (Crònicas marcianas, la "quiensabedondenització" (¿Quién sabe dónde ?) cultural, que prou i ser tots sinònims dels primers, aporten matisos de to i eufemismització, i de graus en l'escala de l'*atontamentització de tota una societat, que a sobre, es precia de ser capdevantera a Europa! Ironies de la vida.
Com que cada paraula és un nou concepte, cal agrair a Lluís Llach haver-nos permés a tots de poder expressar més expressivament la sensació de disgust per haver de suportar un moment cultural penós, que només ens deixa la llibertat de maleir-lo i el desig que duri poc. Que els responsables de tanta merda es posin molt malalts ...
Però, probablement, com en el poema aquell de la resignació, que deia que "em quedaré aquí fins a la mort car jo també sóc molt covard i salvatge"... ens continuarem fent fotre, per força ... però ens resistirem caure voluntàriament en la rinocerontització ionesquiana .
Ampliació 1:
Vegeu l'article "Defensa i il·lustració de la Llengua Catalana" del Taller d'escriptura de l'ECO.
Ampliació 2:
NEOLOGISMES PENDENTS D'INCORPORACIÓ AL DICCIONARI CATALÀ (AMB LES JUSTIFICACIONS CORRESPONENTS, CAS QUE NO FOS DEL TOT EVIDENT PER A TOTHOM!)
* adrelec
(nom fem.) adreça electrònica,
en comptes d' "email"
Jo ja porto uns anys utilitzant aquest terme. Potser alguns amics van caure al parany d'utilitzar-la pensant que ... - perquè no? -podia ser un terme nou, però en veure que ningú més no ho fa servir, tothom acaba per no fer-la servir... excepte jo mateix, el pare de la criatura, que sí que hi creu, i l'estima i l'estimarà sempre.
*confelec
o xerralec (nom fem.) en
comptes de "chat"
- justificació: sobre le model d' adrelec, la confelec s'imposa de manera natural com un terme net i polit. Cal posar-li génere femení perquè es tracta d'una "conférencia electrònica" o d'una "escripto-conferència". Xerralec es podria considerar com un terme col·loquial alternatiu.
- exemple d'utilització: fem una confelec a les 9 del vespre, et sembla?
- Vaig decidir crear una sala de confelecs i de fet funciona força bé.
- *digressionar
o digredir
(del substantiu "digressió")
- justificació: cultisme necessari per evitar que el terme coloquial "enrotllar-se" invadeixi tot l'espai semàntic del "fet de complaure's i allargar-se amb disquisicions de tota mena sobre un tema qualsevol"
- llegir algun exemple de digressió : exemple 1
*melec (nom femení) la missatgeria electrònica,
- justificació : sobre el model d'adrelec i de confelec, la melec fóra el terme adequat per a missatgeria electronica , i es deixaria el terme mel per al missatge electrònic concret.
- exemple : enviar dades per melec, t'ho envio per melec
*mel
(nom masc.) en comptes del massa larg "correu electrònic"
o email ;-(
- justificació: no cal , oi? Oi que ja s'entén... Doncs no escrivim inútilment.
- exemple d'utilització: Declaració amorosa: t'enviaré un mel més dolç que la teva mel.
*verbs possibles
o lleugerament impossibles:
termcatir o termcatar:
eurotitzar:
tripartitzar:
hindependitzar (amb h).
L'explicació corresponent la donarem tot seguit (...)
* llista de paraules que falten al diccionari català i per les quals encara no he trobat el neologisme necessari:
En castellà "perogrullada"; francès: "lapalissade"). Com ho diríem en català?
Problema resolt! Ens omple de joia proclamar-ho als quatre vents.
Bé: aquest problema el vaig platejar al laboratori lingüístic de verbalia-capde7mana i bé... chapeau, el van resoldre! : cal triear entre tres opcions, a quina més bona una que l'altra : bertranada, obvidència i decalaixada. No gensmens que tres possibilitats ... i jo que creia que no n'hi hauria ni una. Era mentenir, ara ho veig clar, el geni dels verbívors catalans. Nois felicitats a tots els qui vèreu col·laborar a engreixar el diccionari català.
* Una decalaixada (= una veritat
de "calaix ".
* Una bertranada (= veritat d'en Bertran) Jo no sé qui devia ser
aquell tal bertran, però l'imagino com un Aznar de la Garrotxa
o del Tarraconès.
* Una obvidència (= una veritat òbvia). Només calia
pensar-hi !
22/06/2004 | 2/07/2004
* També en francès si s'escau. com per exemple *Référencon, a propòsit d'un post sobre la paraula "Référendum" que va aparèixer a Langue Sauce Piquante el dilluns de Pasqua del 2005. Jo vaig comentar això :
"Je croyais avoir posté mon commentaire mais non, ça n'a pas marché, ou alors, s'il apparaît en double, vous m'en excusez :
Je disais que, su que tous les référedums du monde sont faits pour obtenir un OUI depuis le pouvoir, et qu'on a tous les atouts pour obtenir un OUI (y compris la manipulation du scrutin s'il le faut), tout référendum où c'est le NON qui l'emporte devrait être nommé *RéférenCON. (CopiCC à moi) ;-)À propos, qu'allez-vous voter, vous Français, lors du prochain "référendum" sur l'Europe ?
Rédigé par : Sani | mars 28, 2005 06:49 PM
Enviar
un comentari________________
* Netiqueta
Coneguda també com a "manual d'urbanitat" dels usuaris d'Internet. No n'hi ha una, sinó moltes. I cada vegada n'hi haurà més, tantes com serveis o grups vagin apareguent.
El conjunt de normes que contenen serveixen per a racionalitzar l'ús que es fa dels diferents serveis de la Xarxa.
És probable que tard o d'hora s'hagin de numerar o d'adjectivar per poder reconèixer de quina netiqueta es parla.
N'hi ha una de la qual us recomanem la lectura: la Netiqueta de la llista educativa "Edulist", redactada força intel·ligentment.
A la xarxa hi hem trobat una
pàgina Acceptable
Use Policies que ofereix una Netiqueta força desenvolupada.
Enviar
un comentari________________
* "No em diguis no ..."
Títol d'una cançó
--el nom de l'autor de la qual no aconsegueixo recordar-- que acaba dient:
"però vas dir-ho!".
La música de la cançó és
molt bonica.
Enviar
un comentari________________
* Noms
La màgia dels noms ...
Marcel Proust va escriure tot un tou de literatura al voltant de l'associació de noms i sensacions. Tanmateix, valdrà la pena rellegir per trobar i reproduir algun paràgraf especial que il·lustri el tema.
Yves Montant cantava una cançó molt bonica "La bicyclette":
"Y'avait Fernand y'avait Firmin,
y'avait Francis et Sébastieeeeeen,
et puis Pauleeetteeee ..."
Serge Reggiani cantava una cançó molt emotiva evocant noms
de dones, potser només per fer rimar els versos, o potser llistava
les dones que ell havia conegut, potser les dues coses a l'hora. Li ho
hauriem de preguntar ... Us sona la cançó "La
dame de Bordeaux":
"Delphine, Elminthe, Cydalise,
Corinne, Mélissinde, Elise...Changent nos cœurs et vos prénoms
Comme la couleur des saisons,
Ta chevelure, dans la brise
Des retrouvailles indécises.Reviendrai-je des Amériques
De la Barbade ou du Congo
Vers vous, la Dame de Bordeaux
Amante des quarts nostalgiques(...)
J'eusse écrit d'amour comme on chante
Si je savais encor ce chant,
Mais l'air s'en oublie quand il vente.
Est-ce ma faute si l'autan
Et les bourrasques d'un printemps
Ne m'en ont laissé que l'andante?...Ursule, Coralie, Clémente,
Sylvie, Delphine, Violante...
He trobat també un escrit d'algú que parla de la dolça música dels noms de llocs
Beaucoup d’arguments sont avancés lorsqu’on interroge les gens sur leurs motivations à voyager. La plupart d’entre eux invoquent - à juste titre - l’intérêt des sites, leur beauté, la découverte d’autres populations et cultures, etc. Personnellement, j’y ajouterais la magie des noms des endroits. Ainsi, des noms comme Valparaìso ou Singapour, Bangkok ou San Francisco, Istanbul ou Jaïpur, Louxor ou Teotihuacan sont pour moi comme une douce musique, évocatrice de mystères et d’exotisme.
Ens han deixat res per dir a nosaltres? No gaire, però ho direm.
Per començar, vam fer una llisteta de preguntes que podia contestar tothom qui volgués. Al final hi vam afegir uns enllaços a seus on el nom era "el rei". Claveu-hi una ullada i mireu si us atreviu a contestar el quationari. De segur que trobareu alguna pregunta a la qual us agradaria contestar. Si voleu contestar i ens ho voleu enviar ... dòmino. Ho penjarem aquí o bé al dipofilopersiflex
22/06/2004
Enviar
un comentari________________
* NS 1 [New Statesman]
No, aquí no parlarem de la revista sinó d'una decisió important presa allà pels volts de març-abril 2003.
Resulta que com a gran fan que sóc del concurs d'escriptura NS Weekly Competition, de tant en tant em deixo portar pels instints i miro d'escriure alguna coseta per enviar-la i veure si hi ha sort.
Ja en porto uns quants intents, sense aconseguir ni tans sols una "hon mensh", que ja fòra glòria.
Però ve't aquí que, aquell dia, en què estava suant tinta per arrodonir un text que no passés de 200 paraules tot i guardant la màxima expressivitat per a intentar que Ms de Meaner com a mínim es fixés en el meu escrit i el considerés prou bó -o prou dolent- com per e menciona-lo .... se'm va acudir que això de llençar tanta feina i tanta il·lusió al cove de l'oblit no podia continuar.
Li ho vaig dir així més o menys :
Estimada Senyora ...
He decidit que , a partir d'ara, els textos que us enviï, perdedors com de ben segur seran, me'ls penso autopublicar a la meva web, amb tota la modèstia del món, però amb l'orgull d'haver-hi posat bona fe, moltes ganes i unes quantes hores de feina. Gens menys que això.
Així doncs, trobareu aquí, més avall, clicant, els meus exercicis d'escriptura ... les respostes als deures que posa cada setmana des de fa més de setanta anys el New Statesman.
Que es vegi l'esforç,
i de segur també les faltes. El meu anglès sempre serà
deficient, em temo...
Pero què hi farem, ja l' anirem milloran de mica en mica, si pot
ser...
Heus aquí alguns exemples :
Comp No 37xx (buscar la ref. exacta)
Enviar
un comentari________________
* New Statesman 2
Només per no seguir les normes establertes, poso com a segona part el que hauria de ser la primera. La meva història d'amor amb aquest setmanari britànic.
Aviat en aquesta pantalla ;-)
Enviar
un comentari________________
