|
LL
* Llegit
(El què hem ---)
Heus aquí d'una série
de llibres, d'articles, de poemes, d'assaigs que alguna vegada vam llegir
i explicarem allò que aquelles lectures van significar per a
mi, allò que crec que em van aportar, com les veig ara amb la
perspectiva del temps i allò que me'n sento encara a les venes
...
Contravenint les més
elementals normes de "marketing", que imposen crear un cert suspens
per seduir el lector, jo prefereixo dir-vos de cop i sense embuts una
part d'allò que trobareu en aquestes pàgines, de manera
que pogueu evitar de perdre el temps si ja d'entrada imagineu que el
que jo us pugui dir no us interessarà gens ni mica: i és
que el meu atreviment no treu que sigui una persona educada envers l'hipòcrita
lector, "mon semblable, mon frère", com deia en Charles Baudelaire,
que accepti de llegir aquestes línies.
Heus aquí el tros de
llista --desordenada i reordenable-- de lectures que em proposo comentar:
-
Sinhué
l'egipci, de Mika Waltari
-
L'esperit
i la carn ... l'autor
del qual no aconsegueixo recordar, però no hi fa res.
-
La
Modification, de Michel Butor
-
Notre-Dame
des ordinateurs, de Walter Lewino
-
Una pàgina extraordinària
de Georges Perec: "Les lieux"
-
"De
l'essence du rire", un assaig de Charles Baudelaire
-
Organisez
votre temps, maîtrisez votre vie, de Charles
Hobbs (perquè d'il·lusió també es viu,
oi?)
-
Uns quants poemes-cançons
de Léo Ferré, Avec
le temps, entre d'altres.
-
Au
caprice de Dieu, de Jean d'Ormesson
-
Juan
de Mairena, d'Antonio Machado
-
1984
, de George Orwell i Articles de
John Pilger al New Statesman & Society
-
L'Intersigne
i Véra,
dos contes fantàstics de Villiers de l'Isle-Adam
-
Le
Rhinocéros , d'Eugène
Ionesco
-
The
Quintessential Dictionary, de I. Moyer Hunsberguer
-
Libro
del desasosiego de Fernando Pessoa.
Mare de déu quin llibre!.
- Quatre llibres essencials
per a qualsevol persona que es plantegi escriure un llibre de creació
literària, o bé tingui curiositat per saber què
vol dir ser escriptor, o busqui ajuda efectiva per resoldre problemes
tècnics: The
Art Of fiction (1963)
i On becoming a novelist
(1983) tots dos de John Gardner; Écrire
de Jean Guenot (1983), i Cartas
a un joven novelista de Mario Vargas Llosa (1997).
Els poso tots quatre en el mateix paquet perquè per a mi formen
"la referència essencial" i els comentaré com si es
tractessin d'un sol llibre.
N'hi ha un altre, un cinquè
llibre, que també em sembla fonamental: Figures
III (1972) de Gérard Genette, que nosaltres vam
comprar i llegir el 1992.
Anàlisi de l'obra de Proust, ALRDTP, redefineix o redibuixa
conceptes teòrics com el temps de la narració, la durada,
la pespectiva, els nivells narratius, l'heroi, el narrador i d'altres.
Suposo que no és exagerat
dir que abans haurà calgut llegir À
la recherche du temps perdu.
Segons Genette,
citant Jean-Yves Tadié :
...................... "Il
n'y a de théorie de la littérature que dans la critique
du singulier"(Figures III pg. 270)
De
llegir aquest llibre crec que cap aspirant a escriptor no se'n pot
escapar, a no ser que n'hagi trobat algun de millor.
I a mi m'interessaria molt
saber quin és o quins
són. Sisplau,
digueu-m'ho, que m'interessa.
Fa molt pocs dies ho he preguntat
a la Laura Freixas, perquè ha sigut la lectura del seu Taller
de narrativa el que m'ha reactivat les ganes de saber quines
obres de teòria literària són les han ajudat
als escriptors ja consagrats a esdevenir escriptors.
Sento una curiositat immensa per saber-ne alguna cosa d'uns quants
escriptors...
Aquest treballa de recerca ens permetrà potser d'ajudar als
futurs lletraferits, i potencials escriptors , estalviant-los de donar
voltes, -no en direm pas perdre el temps- i així anar directament
a les obres més significatives i influents ... Ho aconseguirem?
Tanco perèntesi ? I
Segueixo per si algú s'havia perdut. Parlem de llibres especials
per a nosaltres. Una llista oberta, és clar, per
poder afegir, quan el cos m'ho demani, reflexions, comentaris i també,
si s'escau, extractes il·lustratius de les lectures i relectures
que anem fent al llarg dels mesos. Per poder parlar una mica dels meus
tresors personals, obsessions de la primera joventut i de la present
"maduresa" tardorenca... (deixeu-m'ho dir així, va, no anem a
burxar pel cantó que cou ...).
Recentment he llegit en algun
lloc una cita atribuida a Borges, d'aquelles que "si non é vero
é ben trovato", i que diu una cosa així com:
"Deixo
per d'altres la vanaglòria del que han escrit, jo prefereixo
enorgullir-me del que he llegit" (no sic! ;-)
En boca de Borges o de qualsevol
escriptor orgullós de la seva obra imagino que queda bonic i
a nosaltres ens ho posa fàcil.
Nosaltres també ens manifestarem cofois de les nostres lectures,
que al cap i a la fi són la nostra companyia de tota una vida,
uns amors que cal cuidar i als qui cal ser fidels.
Si m'atreveixo a parlar-vos
"orgullosament" d'algunes de les obres i articles que he llegit és
perquè penso fer-ho extrapolant les vivències viscudes
a través d'elles: sensacions, idees, frustracions, somnis i miratges
... amb la secreta esperança que, tot explicant-m'ho a mi mateix
per escrit, pugui interessar mínimament a algú altre.
A TU, per exemple ?
/3/2005
Enviar
un comentari________________
Sinhué
l'Egipci, de
Mika Waltari
Hauria de fer un gran esforç
de memòria i uns quants càlculs senzills per dir -vos
quan va ser que va caure a les meves mans el llibre Sinhué
l'Egipci,
de Mika Waltari. Dos volums que havia comprat el pare, d'una editorial
que el temps va fer desaparèixer: "Plaza y Janés", per
ser més exactes.
Fóra incapaç
de dir el nombre d'hores que vaig passar-me llegint aquells libres ni
les vegades que vaig rellegir els famosos passatges en què el
jove Sinhué acariciava un pit nu i fresc de la pèrfida
Nefer-Nefer-Nefer; però sí recordo perfectament que d'aquelles
lectures en va sortir una vocació lectora ... --de llibres ,
vull dir, és clar -- que encara em dura avui, tot i la
distorsió considerable que ha suposat Internet a la meva vida
també pel que fa al temps dedicat a la lectura del llibre imprès.
Enviar
un comentari________________
Michel
Butor La modification.
Si
és veritat que quan s'escriu alguna cosa es fa bàsicament
per què sigui llegida pels altres, entendreu perfectament que
m'adreci al potencial lector d'aquestes línies sense pre-suposar-li
que hagi sentit a parlar mai del "Nouveau Roman", ni de La Modification,
ni del seu autor. I que, en conseqüència, em permeti de
fer-ne una referència somera i superficial, és a dir,
sense pretensió culturalista, només per situar les coses
en un determinat context.
Fent sumes
i restes ràpides, calculo que devia llegir el llibre als voltants
de l'any 1972 o 1973, i el llibre va ser escrit el 1957!
En estudiar
el fenòmen literari del "Nouveau Roman", em topava sempre amb
aquest títol, i totes les referències i crítiques
que en llegia me'l mitificaven. En aquella època, per "exigències
del "guió" de la carrera, era molt freqüent llegir crítiques
sobre autors i sobre llibres sense arribar mai a llegir ni un vers o
ni una sola pàgina del llibre en sí.
Però
com que no era possible llegir tot el que s'havia de llegir de la nit
a l'endemà ... més d'un optava per llegir primer una aproximació
al tema, i després, si donava temps llegir sencera o només
en diagonal l'obra en sí.
Del Nouveau
Roman llavors en sabia més que no en sé ara, perquè
ara ja em falla la memòria de títols i detalls, però
per dir-ho planerament, era un corrent litarari, o tendència
narrativa, si voleu, en la qual coincidien una série d'autors,
els més representatius dels quals eren quatre. Per ordre alfabètic:
Michel Butor, Alain-Robbe-Grillet, Claude Simon i Nathalie Sarraute.
L'element unificador
d'aquells autors, allò que permetia de posar-los "l'etiqueta",
era -sembla ser- una experimentació narrativa que cercava presentar
un nou tipus de relació entre l'autor i el lector i entre el
lector i els personatges del llibre o entre el lector i la història
narrada.
LLegir que
hi ha un "moviment literari" d'aquestes característiques, amb
vocació de trencar motlles i d'experimentar en l'escriptura,
i llegir-ho després d'estudiar la significació del moviment
surrealista, sedueix forçosament qualsevol jove universitari
en edat de passar de la categoria de simple lector a la de "potencial
escriptor". Fa néixer la curiositat per trobar "la fórmula"
que li permetrà d'escriure a ell també el llibre que el
farà famós i el consagrarà com un geni literari,
dit així per exagerar.
El fet és
que de la llarga llista d'obres entre les quals podia triar, llegides
les referències i les suggerències, em va semblar que
la que més em podria agradar llegir fóra La
Modification.
Així
doncs me'l vaig comprar i el vaig llegir...
Recordo perfectament
les cobertes del llibre de la col·lecció 10/18. Allà
per l'any 90, me'l vaig haver de tornar a compar en l'edició
de l'editorial "Editions de Minuit", perquè l'original el devia
deixar a algú i no me l'ha tornat mai. N'he perdut un tou de
llibres deixats!
La lectura
d'aquell llibre va ser un xoc. Recordo molt bé que em va quedar
gravat per sempre més al cap, i més encara després
de rellegir-lo vàries vegades amb uns anys de diferència,
de vegades només a trossos.
Realment era
un llibre diferent. No precisament molt fàcil de llegir, tot
i que el fil argumental sí que sembla deixar-se resumir en pocs
paràgrafs. Era veritat que la troballa d'utilitzar la segona
persona del plural "vous" en comptes de la tercera persona del singular
"ELL" o "ELLA" o del "JO" autobiogràfic el convertia en una obra
de referència per sempre més. Era veritat que l'alternança
de records en passat, de la descripció en present del paisatge
humà de l'univers del tren durant el viatge de Paris a Roma,
de la narració en futur del que havia de ser la trobada a Roma
entre el protagonista i la seva amant en feia una obra seductora, però
és que, a més, la tensió provocada per la incertesa
del desenvolupament era d'un plaer intelectual inefable.
Arribat però
al capítol nou, arribat al punt de la irreversibilitat de la
"modificació" de la decisió inicial del protagonista,
que és el mateix lector, forçat a una identificació
gairebé total amb el protagonista per aquell "vous" insistent,
recordo que la lectura em va provocar una gran crispació i una
decepció difícils de descriure.
No era el final
que jo hagués volgut per a aquell llibre. Era un final "conservador"
i frustrant. Era com una provocació i una traició real
a una il·lusió creada des dels primers capítols.
L'estroncament d'un somni i l'avortament d'una hipotètica felicitat
de la parella d'amants que, com un miratge, l'autor m' havia insinuat
des del començament del llibre.
A més,
tant en l'edició de la collecció 10/18 com en la de les
l Ed. de Minuit, l'obra va acompanyada d'un element poc corrent: La
visió crítica de l'obra feta per un altre gran escriptor,
Michel Leiris, amb el títol: Le réalisme mythologique
de Michel Butor (compte rendu de La Modification in Critique
nº 129. février 1958).
Després
de llegir aquella crítica es fa difícil poder afegir res
assenyat que valgui la pena de ser dit. Leiris ho diu gairebé
tot i tot molt ben dit. No és una crítica de passavolant,
sinó la mirada admirativa d'un bon escriptor sobre una obra qualificada
d'excepcional.
Així
doncs, va quedant per dir només la impressió que cada
lector n'hagi tret i les que s'aniran traient a mida que cada generació
re-descobreixi l'obra.
La "meva" és
dir que La Modification constitueix per a mi una barreja de tres
coses alhora:
Michel Leiris
ho diu així:
"L'issue
( d'una situació vital i sentimental) impossible à trouver,
c'est un livre qui la lui fournira: l'ouvrage qu'il décide
d'écrire (...)
ce livre qu'on peut dire parfait en ce sens qu'il se referme sur lui-même
et qu'il n'est pas autre chose que le récit de sa propre genèse
(...)"
En el llibre,
el protagonista és un home madur, entre la trentena i la quarantena,
casat i amb dos fills, gaudeix d'una posició social i econòmica
comfortable és el representant comercial a França de la
marca de màquines d'escriure italiana "Scabelli". Viatja tot
sovint a Roma.
En el llibre
,"l'altra" és Cécile, una noia soltera, jove, maca, lliure,
intel·ligent i culte, que a més li serveix per alimentar
el mite personal que ell s'ha construit sobre la ciutat de Roma.
En el llibre,
la dona del protagonista, "Henriette-ella", queda sempre desdibuixada
i en darrer pla. El lector gairebé no té elements per
posar-se a favor del paper de l'esposa-mare sacrificada i fidel al seu
matrimoni.
Però
no hi fa res, aquests retrats dels protagonistes no impedeixen que el
lector masculí pugui imaginar-se vivint una història similar,
amb un simple "mutatis mutandi".
"Ell" pot ser
qualsevol home lligat per algun tipus de vincle a una dona "ella" (nòvia
o esposa) a qui estima en un determinat pla, amb unes determinades limitacions.
Apareix una "altra" dona que li ofereix un complement sentimental i
cultural que esdevé "fonamental" per a ell. És el naixement
d'un triangle amorós, conflictiu per definició, amb el
que molts lectors es poden identificar.
El que des
de la meva psicologia masculina em costa més d'imaginar, és
si també funciona el mateix esquema d'identificació per
la dona. Segur que a finals del anys 90 és perfectament possible
d'imaginar també a una dona com a protagonista d'una obra que
tingués les mateixes característiques que La Modification.
Una novel·la on Cécile es podria dir Max, i Henriette
es digués Josep ...
Falta saber
què pot aportar el llibre al lector que, com el protagonista,
no vol renunciar a cap de les dues vides: la vida establerta i la vida
paral·lela, tot i sabent que tard o d'hora haurà de triar
i renunciar a una de les dues. Tot i sabent també que, forçosament,
haurà d'utilitzar les excuses-mentidetes i si cal la mentidassa-engany.
Tot sabent també que els triangles amorosos porten en el seu
interior el plaer i el dolor i, sempre, un horitzó incert.
Falta saber
si el llibre donarà alguna pista que permeti al "Vous" que es
trobi en una situació semblant, trobar els arguments per seguir
allargant la vida paral·lela i evitar haver d'escollir i renunciar.
I vet aquí
que el llibre surt per on el lector no s'esperava. El lector potser
imaginava que ...
1. El protagonista
hauria pogut retrobar Cécile i amagar-li que ell pretenia portar-la
a viure a Paris, però viure amb ella una nova aventura a Roma
que passegés el lector per situacions novel·lesques que
l'anticipació imaginada durant el viatge en tren encara no hagués
presentades. Hauria pogut deixar el protagonista a Roma feliç
amb Cécile o patint la pena del seu engany.
2. Hauria pogut
portar la "modificació" del personatge a l'extrem límit
i fer-li prendre la opció que es negava a fer: trencar amb Cécile,
la voluptuositat, el somni i l'ideal o trencar amb Henriette,
la vida establerta, la responsabilitat matrimonial.
Michel Butor
més intel·ligentment i sorpresiva troba una sortida literària
original al parany de o bé la simplicitat de l'elecció-renúncia
o bé la inconsistència de endolcir el somni. L'autor fa
que el seu personatge ...
"(...) assailli
par des pensées qui se font de plus en plus angoissantes à
mesure qu'il approche du but (...) annule avant même d'arriver
à Rome la décision qui l'avait fait partir de Paris
et, (...) se replie sur cette idée à coup sûr
séduisante pour le velléitaire et pour le dillettante
qui sont en lui : apporter à son incapacité de transformer
positivement sa vie une compensation littéraire dont le récit
de son échec lui fournira la susbtance". (M. Leiris)
Segons Leiris
el crític, l'autor Butor fa prendre al seu personatge protagonista
una sortida literària com a substitut d'un compromís sentimental
i vital.
És com
si li fes compensar la seva "covardia" (ell seguirà compartint
la seva vida entre dues dones: amb la seva esposa i amb la seva amant)
amb el que té de penitència una confessió escrita
de la no-elecció definitiva.
Escriurà
el llibre del seu fracàs. El llibre de la desmitificació
d'una determinada Roma associada a la seva amant. El llibre que li permetrà
de seguir vivint amb l'angoixa d'una semi-renúncia, perquè
no és capaç de cap renúncia total.
Gaudir d'una
trama psicològica perfecta; moure's una mica per Paris, visitar
molta Roma; reviure un viatge en tren; incloure una pregunta directa
a cada lector: Tú que faries? Tu què hauries fet? Tu et
sents Cécile, Henriette o "Vous"?; idees de com justificar
escriure un llibre ...
Què
més se li pot demanar a un llibre? Decididament, aquest fóra
un dels llibres que jo triaria per m'endur-me "a una illa deserta" ...
i per això us n'he parlat.
1 de març
de 1998
Enviar
un comentari________________
Walter
Lewino. Notre-Dame des ordinateurs.
Paris. Balland. Collection
"L'instant romanesque".1979
A aquest llibre d'en
Walter Lewino li dec moltes coses.
Durant uns anys, a mitjans
dels 80, va ser com una obsessió quasi-malatissa que em va dur per indrets
tan estranys com aconseguir parlar amb el seu autor, a conèixer-lo
una mica personalment i a professar-li des de llavors una secreta admiració
perpètua; em va portar a viure l'experiència de fer-ne una traducció
al castellà juntament amb una amiga estimada i, encara més, a treure'n
idees i un esborrany per a escriure el que havia de ser una adaptació
"lliure" per al teatre, però que malhauradament mai no he
sigut capaç de desenvolupar encara, i s'ha quedat al calaix de projectes
literaris mort-nats.
La novel·la Notre-Dame
des ordinateurs va ser publicada originalment en forma de
capítols setmanals a la revista francesa Le Nouvel Observateur, a
la qual vaig estar subscrit durant molts anys. A mida que anava llegint
els capítols publicats, la narració se m'anava fent més i més interessant.
Els vaig anar llegint i rellegint i guardant com un petit tresor.
No fou sinó fins al cap de
dos o tres anys més tard que, havent aconseguit parlar amb Walter Lewino
i veient que no me'n podia regalar cap exemplar editat, vaig escriure
a l'editor, tal com en Walter m'havia aconsellat, i fou així com vaig
aconseguir que me n'enviessin un exemplar gratuit. Tot un detall que
sempre recordaré i agrairé.
Hi ha textos i llibres que,
independentment del poc o molt valor literari "objectiu" que
puguin tenir, es fixen en l'imaginari d'alguns lectors com una solitària
ho fa en el cos del desgraciat on va a parar... I s'acaben convertint
en una part del lector en qüestió mentre li duri la dèria. Una simbiosi
que pot durar mesos, anys o tota una vida ...
A mi, aquella dèria, lleugerament
allisada pel temps, encara em dura i potser em durarà molt de temps,
no sé si per sempre més. Tinc molt clar que per a mi fóra un dels llibres
que m'agradaria salvar d'un hipotètic incendi de la meva biblioteca.
Si llegiu el que egueix potser entendreu el perquè.
La novel·la explica la història
d'un ciutadà francès, Bernard Cotte, casat i amb tres fills, que un
bon dia veu trasvalsada la seva vida per la visita de la policía judicial
que el va a buscar a casa, de bon matí, per dur-lo a una comissaria
secreta situada al bell mig de París, entrant pel parking de la plaça
de la catedral de Notre-Dame.
En un dels meus viatges a París,
vaig anar expressament a fer una fotografia-diapositiva de l'entrada
del parking per imaginar-me en quin lloc concret havia pensat Walter
Lewino fer entrar el cotxe que conduia Bernard Cotte a les dependències
policials.
El llibre comença així:
"Tout
a commencé un petit matin. Deux policiers ont cogné à ma porte et
m'ont présenté un mandat d'amener. (...)
... Il est
des mots mille fois lus, mille fois entendus, dont on mesure mal les
contours et les nuances quand ils s'adressent à vous"
Algun servei super-secret "al
servei de l'Estat" està posant a punt un super-ordinador, batejat
amb el nom de "Phébus", que s'ha d'encarregar del fitxatge
i el control totals de tots els ciutadans, i en Bernard Cotte ha estat
escollit com a conill d'índies per a verificar les prestacions del super-ordinador,
pel fet que alguns aspectes de la seva vida pública i privada conformen
un perfil de ciutadà situat just en el límit del que el "gabinet
sinistre" entén com a persona potencialment perillosa, i l'ordinador
ha determinat que ell és un "individu-tipus".
Sense rebre explicacions, Bernard
Cotte es veu confrontat amb uns funcionaris policials, el cap dels quals
és un comissari anomenat Andruet, que es disposen a passar revista a
la seva vida, fil per randa, per posar a prova les prestacions de "Phébus",
l'ordinador "QUE NO S'EQUIVOCA MAI".
En aquell univers de tercera
dimensió, Bernard Cotte ha passat a ser Cotte Bernard, i el seu cas,
l'assumpte Cotte. No hi ha manera de saber per quina raó l'han dut a
aquelles dependències reals super-secretes i tanmateix amb disseny i
elements tecnològics de ciència ficció, ni què pretenen saber d'ell,
ni quan durarà el seu internament.
Com us les imagineu
vosaltres les dependències super-secretes d'on es controla el món exterior?
Les paraules
clau que ho descriuen semblen ser "clínica", "blanc"
i "antisèpsia"!
Peter Wright,
en el seu llibre Spycatcher escriu:
"The
FBI offices always reminded me of sanitary clinics. Antiseptic white
tiles shone everywhere. Workmen were always busy, constantly repainting,
cleaning and polishing. The obsession with hygiene reeked of an unclean
mind" (pg 101)
Walter Lewino, en la ficció, ho descriu així, a l'arribada de Bernard
Cotte a la seu d'aquella policia de tercera dimensió:
"Beau
n'est pas le mot. Luxueux et impersonnel. Presque clinique. À l'opposé
de l'idée qu'on a de la promiscuité d'un poste de police ou des fastes
neo-gothiques d'un tribunal.
Le hall de la réception ... Vide, immaculé lui aussi. (...)
Le plus angoissant (...) était la qualité du silence qui regnait dans
les lieux. De ce silence ouaté et sans écho qu'on ne trouve que dans
certains bureaux climatisés" (pg 14)
Així doncs, l'univers
del control de la informació i de seguretat dels estats, tant en la
realitat com en la ficció sembla ser un univers "clínic".
Penseu-hi!
Comença l'interrogatori de bernard Cotte:
"L'interrogatoire
--que dis-je, l'entretien -- dura deux bonnes heures... Il fut question
de tout et de rien. De ce que j'avais vécu, mais aussi de ce que je
pensais sur les sujets les plus imprévus, les plus anodins."
Assegut a una cadira-màquina
de la veritat, sense que d'entrada ell en sigui conscient, li fan tota
mena de preguntes: de quin equip de futbol és, què pensa de la pena
de mort i del servei militar, i li fan notar que és curiós (sospitós?)
que hagués refusat d'accedir al cos de sots-oficials, ell que ho hagués
pogut demanar, i el curiós que era també (sospitós?) que hagués anat
saltant d'una feina a l'altra treballant com a mestre substitut, cartògraf
a Terra Adèlia, representant d'un arquitecte, camioner, corrector al
"Document Oficial de l'Estat", venedor de microscopis i, última
feina, agent immobiliari ...
"Il
(Andruet) revint souvent sur cette liste --encore était-elle incomplète--
comme si sa diversité rechauffait son coeur de fonctionnaire. La Terre
Adélie, surtout le laissait songeur".
L'humor i la ironia fina de
la més alta qualitat són dos elements presents a cada racó de la nove·la,
i són el contrapunt perfecte a l'aspecte esfereïdor de l'aventura del
protagonista, una experiència que "mutatis mutandi" recorda
alguns aspectes de la novel·la 1984,
de G. Orwell.
Però tornem on érem, oi ...?
No fos cas que perdéssim el fil !!!
Així, l'autor fa d'en Bernard
Cotte una víctima capaç d'observar la reacció del seu "interrogador"
i posar-se a la seva pell, mig compadint-lo de la seva condició de funcionari
!
A mida que avança la narració,
sentim les seves reaccions més íntimes, com si fóssim "alter egos"
de Bernard. En un moment determinat li permeten de visionar en una pantalla
de televisió la gravació que li han fet del seu propi interrogatori
una estona abans.
"Il
m'a fallu une bonne demi-minute pour comprendre que le gars en question,
c'était moi. (...) Ils m'ont filmé par surprise. Affreux ! J'ai l'air
lamentable. Un idiot du village. (...) Je me sentais piteux. Des frissons
me parcouraient le dos. (...)
Parfois Andruet
bloquait l'image, revenait en arrière, la passait au ralenti, au coup
par coup. (...)"
De cop, Bernard observa que
hi ha quatre pantalles reproduïnt unes gràfiques que s'assemblen a les
d'un electrocardiograma, i "s'adona" que corresponen als 4
terminals d'un detector de mentides...que li han posat als canells i
als turmells.
"Brusquement
j'ai eu le sentiment qu'on me filmait de nouveau, comme dans certaines
séquences de la télévision, et qu'on allait me juger sur ma façon
de réagir au second degré" (...) je ne savais pa où j'en étais.
(...) la parano me gagnait. Je comprenais tout à la fois l'autodélation,
les faux aveux, les procès de Moscou" (...)
No hi fa res que algun detall
-com el de la sorpresa esmentada - sigui o sembli inversemblant. En
canvi, n'hi ha un tota una munió que fan de l'experiència narrada una
situació "real" capaç de ser viscuda amb intensitat per alguns
lectors -como jo mateix- i capaços d'identificar-s'hi.
Potser ja haureu anat endevinant
que des de les primeres pàgines, va funcionar l'empatia buscada per
l'autor entre el personatge de la novel·la i jo.
Sí, en aquella època recordo
haver-me sentit com un Bernard Cotte, i haver somiat que, com a ell,
m'havien vingut a buscar per endur-se'm, havien començat a passar revista
a la meva vida, m'havien filmat les reaccions sense que me n'adonés
i posteriorment m'havien passat la filmació mentre analitzaven el grau
de veritat o mentida de les meves respostes.
Hi havia en la novel·la alguns
detalls concrets que potser van contribuir a potenciar aquella identificació
amb el protagonista:
Mentre jo era estudiant universitari,
vaig fer les proves psicotècniques exigides per poder "fer milícies"
i, per tant, intentar fer la mili com a sots-oficial en comptes d'haver
d'anar-hi com a soldat ras.
En aquella sessió de test multitudinària,
allà per l'any 1972 o 1973 vaig haver d'omplir uns quants qüestionaris
amb centenars de preguntes d'apariència anodina, però que estaven destinats
a fer l'anàlisi de personalitat i a mesurar la meva idoneitat com a
aspirant a "milícies".
El resultat de les proves el
van penjar en una cartellera de no recordo on, segurament en una caserna
de Barcelona. El fet és que en Sadurní Girona i Roig hi apareixia amb
la qualificació de "No apto" i al costat el comentari: "Falta
de espíritu militar."
Recordo que em vaig emprenyar
com una mona. Jo volia fer milícies i "ells" no m'hi volien.
Sempre em vaig quedar amb el dubte de saber si realment va ser per no
haver obtingut la puntuació necessària exigida o bé si em van descartar
per ser de "Lletres", en una època en que hi havia milers
d'estudiants de "Ciències" que hi accedien, o bé encara pel
fet d'haver escrit "obrero" a la casella de la professió del
pare i de "obrera" a la casella de la professió de la mare,
o bé encara si va ser per haver caigut en el "parany" d'alguna
de les preguntes capcioses del test.
Pocs dies abans de fer les
proves, un company, el més "conyon" que corria per la
facultat m'havia aconsellat de seguir l'estratègia de la coherència.
"Mira, deia, el matí del dia de les proves, quan t'afeitis, mira't
bé al mirall i decideix com et veus. Si et veus "Tarzán",
tu contesta les preguntes com si fossis un "Atila". En canvi,
si et veus una mica "cascat", tu sempre marca les opcions
en conseqüencia: "obedecer", "si wuana". No intentis
fer el viu i endevinar què volen que contestis, per què no ho sabràs
pas".
La idea em va semblar bona,
però no crec que la vagi saber aplicar. De fet no me'n recordo. Només
recordo dues preguntes concretes: "trono o altar", "mandar
o ser mandado" ...
Se'm fa impossible del tot
de recordar si vaig marcar "trono" o si vaig marcar "altar"
o si em vaig decantar per l'opció "mandar" pensant que era
la resposta adequada si aspirava a ser sots-official o si vaig marcar
l'opció "ser mandado" pensant que fóra la resposta adequada
cas que, amb aquell dilema, en realitat estessin medint la meva vocació
per "l'obediència" ;-)
Bernard Cotte, poguent, no
ho havia ni provat, de fer milícies. A mi, en canvi, havent-ho provat,
m'havien denegat un potencial accés al cos de sots-oficials per "manca
d'espíritu militar", que és com vaig aparèixer a les llistes de
resultats.
Em sentia identificat amb aquell
personatge perquè vaig imaginar que, a mi, un altre Andruet qualsevol,
en les mateixes circumstàncies, potser m'hauria retret "-Curiós,
oi, que et rebutgessin per "falta de espíritu militar?"
... I que, igual que li passava a Bernard, tampoc no hauria servit de
res protestar airadament tot assegurant que sí, que sí, que sí que en
tenia una mica d'esperit militar ...
Sabent que sabeu per experiència
que les associacions d'idees són incontrolables, us estranya que us
hagi explicat aquest "malson" tot i que m'hagi dut a desviar-me
una mica del fil de l'argument de la novel·la ?
La novel·la segueix ...
Li segueixen passant revista a la seva vida. Bernard Cotte,
al revés que la majoria dels mortals, té el privilegi d'assistir en
directe a un repàs exhautiu de la seva fitxa vital tal com la té enregistrada
el super-ordinador.
Phébus ho sap tot, li va dient Andruet, Phébus no s'equivoca
mai.
Cotte s'adona que és veritat que Phébus ho sap TOT o que poc
se'n falta.
Phébus guarda a la seva memòria els aspectes més íntims
de la vida pública i privada:
-
els resultats d'una série
de tests de personalitat i d'intel·ligència que va fer quan era
a l'escola.
-
còpies de les seves
radiografies fetes al llarg de la vida: unes del cap, fetes quan
era petit; les dels pulmons que li van fer més endavant; les que
li van fer a la mili ...
-
una filmació
porno en la que Cotte havia participat com a figurant!
-
la llista de feines
i feinetes que Cotte ha anat fent durant la seva vida: corrector
d'imprenta, treballador ocasional al Club Méditerranée, representant
d'un diari regional ...
-
còpia del full de
petició per emigrar a Austràlia.
-
tots els fulls de
peticions que Cotte ha signat a la seva vida adherint-se a tal o
qual petició llençada per grups esquerranosos.
-
els fulls de cotitzacions
sindicals ... que en Cotte havia hagut de pagar alguna vegada per
trobar feina.
-
Phébus té constància
de tots els moviments dels sus comptes bancaris ...
-
Phébus té constància
que Cotte es va casar amb la viuda del seu millor amic quan aquell
es va morir d'accident de trànsit. I saben com i quan aquell es
va morir.
-
Phébus guarda també
en memòria el seu arbre genealògic. L'acta de neixament de la seva
mare, filla d'una jueva, i en dedueix que, nét d'una àvia jueva
i una mare jueva ell, tot i sent catolic, és jueu.
"Donc vous êtes juif, monsieur
Cotte. D'après la loi hébraïque du moins. Regardez sur l'autre écran,
là ... C'est extrait du Judaïsme de Mireille Cherchevsky,
un ouvrage qui fait autorité: "L'enfant né d'un mariage mixte
est juif si la mère l'est, non juif si la mère ne l'est pas".
Il m'amuse, Andruet. Les juifs, je les admire plutôt, sutout
les Israéliens. Mais enfin, mon père s'appelait Cotte, ma mère Bayle,
j'ai fait ma première communion, et d'après lui, je suis juif. Ça
va loin tout ça. C'est le père Adolf qui aurait été content avec
un joujou comme Phébus".
No cal dir-ho, Phébus guarda també el dossier
judicial de Cotte. Hi figura l'explicació dels fets d'una mort d'un
jove delinquent en un tren de rodalies. Només Cotte sap què va passar
realment, juntament amb un altre viatger... No, no l'acusen de res,
però demostren que , efectivament ho saben tot sobre ell, exceptuant
alguns matisos.
Durant un moment del
seu internament, en un descuit d'un del seus vigilants, Cotte havia
tingut ocasió d'escapar-se de la seva cel·la i, en la seva obsessió
per trobar un telèfon per comunicar-se amb el món exterior, havia anat
a parar a unes sales des d'on havia pogut veure una part d'aquell univers
subterrani semblant als móns de ciencia ficció descrits en novel·les
i representats en pel·lícules: portes d'obertura electrònica, empleats
en bata blanca traballant sobre dades: diaris, revistes, llibres, documents
... ordinadors i pantalles, i no un sinó 27 Phébus l'un al costat de
l'altre. Sales d'arxius, despatxos, sales de conferències, cap telèfon
ni porta de sortida per enlloc ...
Quan Cotte torna a la
cel·la, esfereït pel que ha vist i el que s'imagina, té una nova sessió
d'interrogatori amb Andruet. El commissari té ara a les mans un altre
aparell electrònic super-sofisticat, un telemicroterminal des del qual
pot accedir a tota la informació de la unitat central, l'hyper-ordinador
Phébus.
"Andruet
ne l'écoutait pas. Il rêvait à haute voix d'une armée de flics équipés
de ces mini-Phébus. Tac ! Tac ! et plus d'échappatoire pour le suspect.
Instantanément on sait tout de lui, on peut tout vérifier. Ses maladies
passées, les résultats de ses tests etla religion de ses grands-parents.
Il y avait un côté docteur Folamour chez ce flic nouvellement conquis
aux vertus de l'informatique qui faisait froid dans le dos. (...)
Le vrai danger pour l'avenir de l'homme, c'était lui, le grand ordinateur,
au service d'un Andruet-Folamour et de ses sbires....
Plus que jamais j'étais décidé à alerter l'opinion, à témoigner. "
Hi ha tingut moltes hores
per pensar-hi. Per Cotte, el més important és explicar a tothom el que
ha vist. El que li ha passat. Això ... si pot aconseguir sortir d'aquell
indret. Perquè ara, sabent el que sap, té por de saber coses secretes
i sap que "saber massa" sempre ha sigut perillós ...
Arriba el cap de setmana, han
passat cinc dies des que va ser "detingut" sense explicació.
I li comuniquen que el director general li explicarà per fi la raó de
la seva presència en aquelles dependències:
"Vous
êtes ici parce que vous êtes un Français moyen (...) Vous êtes un
des Français moyens types. Phébus, en qui, vous avez pu le constater,
nous avons toute confiance, a déteminé dix types différents de Français
moyens, et vous êtes typique, d'un de ces dix types. (...)
Il me félicite, il me remercie d'avoir été un auxiliaire, involontaire
sans doute, mais remarquable de la science et de la justice. (...)
Il va me faire une confidence, il ne faut pas que la présence des
techniciens américains m'abuse, est-ce que je sais que Phébus, enfin
le système, est une invention française?"
El més important que
el director general li ha de comunicar és que tot el que ha vist i sentit
ha de ser un secret. Un gran secret. El seu deure de
ciutadà és callar.
"-Et
si je parle?
-Vous ne ferez pas cela. Vous êtes beaucoup trop intelligent. N'est-ce
pas commissaire, ajouta-t-il en se tournant vers Andruet, n'est-ce
pas que monsieur Cotte est beaucoup trop intelligent pour aller raconter
des bêtises? Vous me l'avez promis. Il sait où est son devoir d'honnête
citoyen. De toute façon, personne ne le croirait".
I el deixen anar! Per
una porta, -una porta que després es tanca com una ventosa darrera d'ell
- el fan sortir dins del parking de la plaça de Notre-Dame, just al
mateix lloc per on l'havien introduit en un altre món secret cinc dies
abans.
Queda un capítol, el sisè,
de la pàgina 83 a la pàgina 94.
Què creieu que passarà? No sé si us ho podeu imaginar ... O
potser sí?
Lewino descriu de meravella la sensació d'un home que surt al
carrer després d'imaginar que potser no el tornarà a veure mai més.
En fixem en l'altura dels arbres, veiem els turistes de la plaça de
la catedral, escoltem el tam tam d'un grup de joves ...
El primer que li passa pel cap a Cotte no és tant trucar a la
seva dona com denunciar aquell secret al diari aixeca escàndols per
excel·lència, el "Canard Enchaîné", el "Wahington Post"
francès, vaja.
Va a una bar proper i busca
el telèfon a la guia telefònica. I truca al número de telèfon del Canard
Enchaîné que hi figura:
"-
C'est pour dénoncer un scandale.
- Quel genre de scandale ?
- Un scandale policier.
(...)
Le journaliste avait une bonne voix. (...)
- Bon, je vous écoute.
Pas facile à résumer. Comme je m'embrouillais dans l'histoire du parking
eet de la porte secrète, le gars m'a coupé court.
-S'agit-il du programme Phébus ?
- Oui.
Ça lui suffisait. Alors tout est allé très vite. (...)"
Un cotxe el passarà a
buscar allà on és. Que no es mogui per res del món.
Mentres espera wque el cotxe arribi, Cotte té temps per sentir-se
excitat per la proesa que farà denunciant el program Phébus i també
per sentir-se angoixat: que no ha pensat que el telèfon del Canard Enchîné
està punxat?
Quan el cotxe arriba, puja al cotxe, i el periodista li demana
que li ho expliqui tot, que li ensenyi aquell parking on diu que hi
ha aquell univers secret, "per tenir proves", segons el periodista.
Van cap al parking. Cap al
lloc on s'ha tancat la porta secreta i
tot és obrir la porta del cotxe i adonar-se, massa tard, que
havia caigut a la trampa.
S'acostaven tres homes, a més del periodista, que també era
"de la casa".
La pallissa és una pallissa "profesional", és a dir
que no el maten perquè no el volen matar. El volen "alliçonat".
És per això que a la pallissa física li fan precedir una tortura psicològica:
"- C'est la donneuse dont je vois
ai parlé. le monsieur qui connait des journalistes. (...)
Les trois brutes ont affecté un air de profond dégoût. (...) L'un
a évoqué son expérience de tortionnaire en Algérie. Un autre a émis
l'opinion que ce serait un devoir pour l'humanité de m'arracher le
génitoire. Et ils se sont mis à parles de mes enfants.
-Monsieur a trois gosses.
- Non pas possible. Quelle salope !
- Il sait bien que s'il éconne on va s'en prendre à ses gosses, c'est
obligatoire. Mais il s'en fout.
-Quelle salope !
- Et sa femme, demanda une des brutes paysannes.
- Quand on lui aura coupé les couilles, elle sera obligée de se faire
baiser par les ratons. " (...)
Si Phébus ho sap tot,
els que treballen pel programa Phébus són capaços de preveure les reaccions
de tothom.
Li han previst la reacció de ràbia i li deixen clavar un cop
de peu a l'aire: a partir d'aqui és el torn dels quatre. Una pallissa
de mort. El deixen mig mort, però viu...
Al cap d'unes hores, Cotte
aconseguix tornar a sortir a la plaça de la catedral. S'adona que ja
és de nit. Està baldat però encara té forces per tornar a anar al bar
d'on havia trucat, aquesta vegada per trucar a la seva dona Marie-Jo
perquè el vingui a buscar.
Aleshores és quan s'adona que
la guia de telèfons era encara oberta per la ateixa pàgina on ell l'havia
oberta. La pàgina on hi havia l'adreça del Canard Enchaîné no era la
pàgina original sinó una fotocòpia.
A la guia de carrers que hi havia al costat, el telèfon del
"Canard Enchaîné era una altre, diferent del que ell havia trobat
a la guida general i que havia marcat !
LI HAVIEN PREVIST TOTS I CADASCUN DELS SEUS GESTOS!
El llibre acaba així:
"J'ai
eu la force de consulter le bottin des rues. Le numéro du Canard
Enchaîné qui y figurait, 230 31 36, n'avait aucun rapport avec
celui de la photocopie.
Je me suis bien gardé de le composer sur le cadran".
Walter Lewino ho deixa
aquí.
Forçosament hom sent un calfred a l'esquena i no pot evitar
a la boca un somriure trencat. I el cap que continua imaginant l'escena
final i potser fabricant-se un seguit de preguntes...
Hom repassa mentalment algunes de les imatges mentals fabricades
durant la lectura ...
Incís obligat [agost
del 2003]:
Le Monde Diplomatique publica
un article que calrà tenir molt en compte en el futur :
Surveillance totale
par Ignacio Ramonet
http://www.monde-diplomatique.fr/2003/08/RAMONET/10252
Heus aquí un extracte
de l'article:
(...) "Mais le plus délirant
de tous les projets d'espionnage illégal est celui qu'élabore
le Pentagone sous le nom de Total Information Awareness (TIA), système
de surveillance totale des informations(4), confié au général
John Poindexter, condamné dans les années 1980 pour avoir
été l'instigateur de l'affaire Iran-Contra. Le projet
consiste à collecter une moyenne de 40 pages d'informations sur
chacun des 6 milliards d'habitants de la planète et à
confier leur traitement à un hyperordinateur. En traitant toutes
les données personnelles disponibles - paiements par carte, abonnements
aux médias, mouvements bancaires, appels téléphoniques,
consultations de sites web, courriers électroniques, fichiers
policiers, dossiers des assureurs, informations médicales et
de la sécurité sociale -, le Pentagone compte établir
la traçabilité complète de chaque individu.
Comme dans le film de Steven
Spielberg Minority Report, les autorités pensent pouvoir prévenir
les crimes avant même qu'ils soient commis. « Il y aura
moins de vie privée mais plus de sécurité, estime
M. John L. Petersen, président du Arlington Institute, nous pourrons
anticiper le futur grâce à l'interconnexion de toutes les
informations vous concernant. Demain, nous saurons tout de vous (5).
» Big Brother est dépassé...
IGNACIO RAMONET"
Us estranyaria que els de la
TIA haguessin llegit Notre Dame des Ordinateurs després d'haver-se
après de memòria el 1984 d'Orwell ?A mi no m'estranyaria
gens ni mica. I que després d'haver comprovat que efectivament
ara els ordinadors i les noves tecnologies ho poder fer, el projecte
"Phébus" es podia dur a la pràctica a nivell
planetari.
(final de l'incís de
l'agost 2003)
**************** ************** ***************
L'any 1985 vaig anar a Marly-le-Roi,
a partcipar en un curs sobre el tema del viatge a la literatura francesa,
becat pel govern francès. Vaig aprofitar l'ocasió per anar a Paris i
conèixer en Walter Lewino en persona i que m'ensenyés de passada la
seu del Nouvel Obs.
Em va rebre en un dels despatxos on treballava i em va ensenyar
uns ordinadors.
Em va explicar que els famosos tests que ell feia per al Nouvel
Observateur eren més seriosos i complicats del que a primera vista
hom podia imaginar. Ell els presentava en clau d'humor, però al darrere
hi havia es veu una feina immensa.
Em va regalar dos llibres seus que tenia al despatx: La Terre
des autres i L'éclat et la blancheur.
Curiosament no tenia cap exemplar de "Notre-Dame des
ordinateurs", però em va suggerir que m'adrecés al seu editor
"André Balland" que potser m'en podria trobar un.
Em va convidar a dinar a un restaurant prop de la seu del Nouvel
Obs. Vam parlar una mica. Vaig assabentar-me que no acostumava a viatjar
més que a una finca que tenia al departament de Lot.
De tot el que em va dir en recordo sobre tot dues coses molt
important per a mi:
Una és una confidència significativa sobre el llibre "Notre-Dame
des ordinateurs" relativa a la manera com acaba el llibre. Walter
Lewino em va dir que ell havia imaginat una fi més tràgica i inquietant,
però que, al final, havia renunciat a aquella versió i hi havia deixat
la que consta en el llibre imprès. Per discreció i respecte, tot i que
ell no em va pas demanar que no en digués res, prefereixo no desvetllar-ho.
Li guardo el "secret".
L'altre, és un consell que
em va donar i que des de llavors m'ha "perseguit" tota la
vida. Jo li vaig voler fer entendre la meva obsessió i admiració per
aquell llibre i li volia fer dir què s'havia de fer per arribar a ser
escriptor, m'esperava que em parlés d'un truc, d'una recepta, o d'un
mètode. Què em podia dir?
La seva resposta, amb un to perfectament neutre, va ser tan
llisa i tautològica com emblemàtica i contundent:
"Si
vous voulez écrire, monsieur, écrivez".
D'aquí ve que, quan escric
el poc o molt que escric i quan m'atreveixo a escriure
sobre "Escriure" , ho faig sempre pensant en aquest consell,
que és per a mi l'equivalent de tot un compendi filosòfic.
Agost
de 1998
****************** ************************
***************
Febrer del 2000
Que aquest llibre no
és un llibre qualsevol i que "alguna cosa" deu tenir m'ho
demostra que buscant a la base de dades de Chapitre.com he fet
una cerca i m'he trobat amb això : A la base de dades hi ha set llibres
de Walter Lewino .... PERÒ Notre Dame des oerdinateurs
NO HI ÉS !
Només us sembla curiós
o potser, com a mi, us sembla sospitós?
A la contraportada del
llibre Longtemps je me suis couché
de travers de 1994, la "desaparició"
del títol persisteix :
"Walter
Lewino est l'auteur de quelques romans insolites (L'heure, l'Éclat
et la Blancheur, Fucking Fernand, Une femme par jour, Cabin-boy ...)
et les célèbres test du Nouvel Observateur."
Curiosament,
sospitosament no es menciona la novel·la més insòlita de totes:
Què passa doncs
amb
Notre -Dame des ordinateurs?
Exhaurit? Descatalogat?
o ... Retirat de la circulació per "subversiu" i "perillós"
per a la bona imatge del Sistema?
Perquè representa un nou 1984, però ben realista?
Probablement tot plegat
a la vegada. Si algú té alguna notícia per donar-me en relació al tema,
li ho agrairé ...
Mirarem d'anar-li seguint
la pista ... sense capficar-nos-hi gaire ... ni remenar massa amb el
bastó ... No fos cas que tinguéssim raó ... .... ;-)
De fet, si heu llegit l'article
Surveillance totale d'Ignacio Ramonet al Monde Diplomatique del
mes d'agost 2003, us adonareu com jo, que "Phébus"
, amb el nom que sigui, ja existeix i ja ens té fitxats a tots.
Seria un gran què poder
consultar la nostra fitxa sense haver de passar per la tortura que passa
el personatge de Bernard Cotte a l'obra.
[Potser seguirà]
___________________
Walter
Lewino. Longtemps je me suis couché
de travers.
Maurice
Nadeau. 1994. ISBN 2-86231-125-1
"Sautillant
du nostalgique au dérisoire, du saugrenu au passionnel, navigant entre
tendresse et perversité ... [on ] y trouvera peut être, entre deux
sourires, un vrai parfum de littérature. (...)
À
déconseiller au-dessous d'un certain degré d'humour et d'intelligence"
Així és com es presenta
el llibre! Prepararem una petita selecció d'alguna d'aquestes
primeres frases de novel·les en potència ! I les penajarem aquí perquè
en pugui gaudir tothom qui es digni acostar a aquestes modestes pàgines
d'homenatge al mestre.
___________________
Walter Lewino, ex-periodista del "Nouvel Observateur" on durant
uns anys fou responsable d'una secció cultural i autor d'uns famosos
"TEST DU NOUVEL OBS" , i escriptor, és l'autor de novel·les
com L'heure (Le Terrain Vague) ;
La Terre des autres (Albin Michel) ; L'Éclat et la Blancheur (Albin Michel, Prix Cazez
1968) ; L'imagination au pouvoir (Le Terrain vague)
; Fucking Fernand (Balland) ; Une
femme par jour (Albin Michel) ; el fulletí de l'estiu
en quatre capítols Barman, un hold-up !
(Le Nouvel Observateur. juillet 1983) ; Cabin-boy
(de Fallois) ; Dis...
(Balland), el meu exemplar el vaig "perdre" en deixar-lo a
alguna amistat d'aquelles que no tornen els llibres que els hi deixen
els amics incauts! ; Enfin seul(e) (Sand).
En assabentar-me de la publicació
de Cabin-boy (de Fallois) li vaig escriure
una carta de felicitació. La seva filla, Nathalie, ja m'havia advertit
que ell mai no contestava cartes. I, efectivament, no vaig tenir mai
cap resposta.
Després, a l'admirat Lewino
li vaig perdre la pista fins fa poc... quan vaig assabentar-me, via
la web de France2-"Bouillon de Culture", que havia publicat
també (com a mínim) encara dos llibres més que buscaré i llegiré,
segur: Châteaunoir (Plon) i una
Lewinada ... Longtemps je me suis couché de
travers ("Un millier de débuts de romans inventés, rêvés,
fantasmés". Éditions Nadeau. ISBN : 2-86231-125-1)
és a dir una lectura que cal no perdre's per res del món.
A Bordeaux, el novembre de
1998, a la llibreria Mollat vaig trobar La
folle de Bagnolet (Le Castor
Astral. 1994), un recull de deu relats, el primer dels quals, titolat
"Un hiver à Trouville", comença així:
<<
Et puis tu baises mal ! >> lança-t-elle en remontant la vitre
de sa voiture" ...>>
i acaba així:
<<
Largué par une femme, abandonné par un chien, la boucle était bouclée.
Une heure plus tard, je prenais le train pour Paris à l'aide de ma
carte bleue. L'employé de la gare ne s'aperçut pas qu'elle était périmée.
Pour une fois, j'avais eu de la chance >>
Pel mig els altres nou contes
són cadascun més increible que l'anterior. Tenen un no sé què de Rohal
Dahl barrejat amb un toc d'estil i d'intelligència que només trobareu
a can Lewino. Ja us en seguiré parlant.
Felicitats i per molts anys,
cher maître.
Enviar
un comentari________________
Una
pàgina extraordinària de Georges Perec.
... Que
reproduirem aquí amb el permís implícit dels hereus
del copyright. Merci !
Espèces
d'espaces. Éditions
Galilée. Collection "L'espace critique". Paris. 1974
"Les
lieux (Notes sur un travail en cours)
"En 1969,
j'ai choisi dans Paris, 12 lieux (des rues, des places, des carrefours,
un passage) ou bien dans lesquels j'avais vécu ou bien
auxquels me rattachaient des souvenirs particuliers.
J'ai
entrepris de faire, chaque mois, la description de deux de ces
lieux. L'une de ces descriptions se fait sur le lieu même
et se veut le plus neutre possible : assis dans un café,
ou marchant dans la rue, un carnet et un stylo à la main,
je m'efforce de décrire les maisons, les magasins, les
gens que je rencontre, les affiches, et , d'une manière
générale tout ce qui attire mon regard. L'autre
description se fait dans un endroit différent du lieu :
je m'efforce alors de décrire le lieu de mémoire,
et d'évoquer à son propos tous les souvenirs qui
me viennent, soit des événements qui s'y sont déroulés,
soit des gens que j'y ai rencontrés.
Lorsque
ces descriptions sont terminées, je les glisse dans une
enveloppe que je scelle à la cire. À plusieurs reprises,
je me suis fait accompagner sur les lieux que je décrivais
par un ou une ami (e)) photographe qui, soit librement, soit sur
mes indications, a pris des photos que j'ai alors glissées,
sans les regarder (à l'exception d'une seule) dans les
enveloppes correspondantes ; il m'est arrivé également
de glisser dans ces enveloppes divers éléments susceptibles
de faire plus tard office de témoignages, par exemple des
tickets de métro, ou bien des tickets de consommation,
ou des billets de cinéma ou des prospectus, etc.
Je recommence
chaque année ces descriptions en prenant soin, (...) premièrement
de décrire chacun de ces lieux en un mois différent
de l'année, deuxièmement, de ne jamais décrire
le même mois le même couple de lieux.
Cette
entreprise n'est pas sans rappeler dans son principe les "bombes
du temps", durera donc douze ans, jusqu'à ce que tous les
lieux aient été décrits deux fois douze fois.
Trop préoccupé l'année dernière par
le tournage de "Un homme qui dort" dans lequel apparaissent d'ailleurs
la plupart de ces lieux), j'ai en fait sauté l'année
1973 et c'est donc seulement en 1981 que je serai en possession
(si toutefois je ne prends d'autre retard) des 288 textes issus
de cette expérience. je saurai alors si elle en valait
la peine : ce que j'en attends, en effet, n'est rien d'autre que
la trace d'un triple vieillissement : celui des lieux eux-mêmes.
celui de mes souvenirs, et celui de mon écriture."
Crec recordar
haver descobert el text allà cap a finals dels anys 70, però
sense gaire precisió. El que sí recordo perfectament és
que, juntament amb l'emoció de la lectura d'aquestes línies,
en vaig treure la idea d'adaptar l'experiència que descriu en
Georges Perec per a les classe de francès dels alumnes avançats.
Durant uns
quants anys, als meus alumnes de COU, en arrivar el mes de novembre
els donava una còpia d'aquest text, el llegíem a classe
i jo els demanava que:
1. Triessin
un lloc que els plagués per una raó especial, qualsevol
raó que fos.
2. En fessin
dues descripcions tal com proposa Pérec de fer-les.
3. Seguint
el seu exemple, decidissin quins objectes els hi agradaria endur-se
de manera que funcionessin més tard com una evocació (sempre
que cabessin dins d'un sobre gran, és clar).
4. Una vegada
acabades les descripcions, que les posessin dins dels sobre, que el
tanquessin i hi posessin el nom i la data. Que me'l lliuressin i jo
els el guardaria.
5. Els avançava
que, en arrivar la primavera, els demanaria tornar a repetir l'experiència
perequiana i, per tant, tornar a redactar les vivències del lloc
escollit.
6. Els prometia
retornar-los els dos sobres sellats en acabar el curs a finals de juny
... perquè també ells valoressin si l'experiència
havia valgut la pena. En el seu cas, ells podrien "analitzar" l'evolució
del seu nivell de llengua, l'evolució d'algunes emocions en l'espai
de només uns mesos i l'evolució del "lloc" en sí,
el paisatge, els colors ...
Fóra el mateix? Seguiria sent encara el lloc preferit o hauria
estat ja substituit per un altre? ...
Durant uns
anys l'experiència va funcionar més o menys bé.
En alguns cursos, era emocionant assitir a l'emoció que la idea
despertava en alguns alumnes: recordo com alguns havien posat un grapat
de sorra de la platja, d'altres alguna petxina, d'altres una fulla seca
de tardor, d'altres els tiquets dels bars del Passeig marítim
...
En d'altres
casos, no funcionava en absolut i, en la majoria del altres, he de confessar
que jo no vaig saber mai què en van treure exactament, perquè
no m'ho van dir.
Em conformo
imaginant que alguns dels meus alumnes potser em recordaran ( si em
recorden) entre d'altres detalls per un experiment escriptòric
tan senzill com original, i que, a més, era el meu petit homenatge
personal a l'admirat Perec.
Vet aquí el gat, vet aquí el gos. El conté ja s'ha
fos.
Enviar
un comentari________________
L'Esperit
i la carn. (Autor? Ho sabeu vosaltres?)
Autor? Editorial? Anys de publicació?
No me'n recordo!
Una diada de Sant Jordi, probablement
cap a finals dels 60, i en un local de la parròquia del poble,
van posar a la venda un cert nombre de llibres en català. Un
dels quals semblava destinat especialment a l'educació sentimentalo-sexual
-ep, edificant!- dels joves d'aquella època.
El títol era L'esperit
i la carn. Recordo haver-lo comprat com aquell que compra
una cosa prohibida, com una temptació irrefrenable, ple de curiositat.
Unes setmanes després,
els alumnes de la nostra escola vàrem anar a fer uns "exercicis
espirituals" a Barcelona, a la zona alta, -a Sarrià?- i
jo em vaig endur el llibre com una de les meves pertinences valuoses.
Recordo haver-lo deixat a un
amic perquè s'il·lustrés com jo en els temes importants
de la vida. Ell, curiosament, va tenir una reacció comprensible
però desafortunada. En la primera confessió a la què
va assistir, va abocar al capellà confessor la mala consciència
que li produia la lectura d'aquell llibre.
El capellà, un creuat
contra el pecat en totes les seves formes, li va demanar que li'l portés.
Se'l va quedar i, a canvi, li va oferir un exemplar de "Pilotos de Cristo",
un exemplar que duia un aviador a la portada.
Quan em va haver explicat què
havia fet i com s'havia acabat la confessió, vaig plorar de ràbia
i de vergonya abans de decidir que el meu llibre havia de tornar a les
meves mans, fos com fos i passés el que passés.
Pensant-ho ara me'n faig creus,
perquè aquella decisió era una rebel·lia que podia
comportar conseqüències insospitades: Què dirien
els meus professors? Quines represàlies podrien prendre contra
mi? I si ho deien a casa, quina vergonya!
Però sé que vaig
tirar pel dret i que em vaig enfrontar amb aquell capellà. Malgrat
la seva repulsa, les seves amenaces i els seus consells per què
anés "pel bon camí" me'l va tornar. Fou una experiència
d'aquelles que hom recorda al llarg de tota una vida.
El llibre el devia perdre ja
fa anys i no us en puc donar detalls. Ni tan sols recordo qui n'era
l'autor, i només, però molt vagament, crec recordar que
tenia una tapa meitat blanca i taronja, i que estava il·lustrat
amb unes fotografies romàntico-carrinclones: dos joves, d'esquena
passejant per un parc, un paisatge nevat ...
Me'n queda el record de la
"bronca" associada que va provocar, i no puc evitar un somriure nostàlgic
cada vegada que em ve a la memòria.
_________________
Charles
Baudelaire. "De
l'essence du rire et généralement du comique dans les
arts plastiques."
Éditions du Seuil. Collection
"l'Intégrale". Paris. 1998. pp 370-378.
Una nota de peu de pàgina
de l'edició esmentada precisa que aquest article-essaig va ser
publicat el 18 de juliol de l'any 1855 a la publicació "Le portefeuille".
Jo m'ho vaig llegir per primera
vegada allà cap l'any 1975 quan, aconsellat pel meu gran
mestre i amic Alain Verjat, em vaig comprar les obres completes de Baudelaire
en l'edició de Seuil.
No sé ben bé
com va anar, però el cert és que el que hi vaig llegir
em va impressionar i va representar haver descobert una mena de clau
per interpretar alguns aspectes de la personalitat de persones
conegudes aixó com diversos fets de la vida quotidiana, alguns
banals i d'altres no tant, que es van repetint al llarg de la vida.
Fa uns dies, el presentador
d'un programa de televisió, feia en veu alta aquest comentari
:
"I tu de què rius
ara? Tu creus que fa riure això? A mi em sembla que no" No
ho entenc això. Que algú faci broma d'aquests temes"
El context no té massa
importància, perquè aquesta reflexió tothom se
l'ha feta, o se la farà tard o d'hora: com és que algú
riu d'alguna cosa mentre que a la resta de gent la deixa immutable?
Estareu d'acord amb mi que,
un títol com aquest "L'essència del riure" desestabilitza
una mica, oi? O bé ens provoca una reació incontrolable
d'incredulitat o bé ens fa imaginar una dissertació
filosòfica abstrusa i il·legible.
"Vols dir que aquesta lectura
ens descobrirà realment "l'essència", la veritat
total"? El perquè ric quan ric?
El més freqüent
és arrufar el nas, però en aquest cas diria que, per una
vegada, el títol respon totalment a les expectatives del lector,
que quan llegeix "l'essència del riure", espera trobar-hi
una verdadera l'explicació.
Baudelaire hi aporta una resposta
força clara, entenedora i, per a mi almenys, definitiva. De manera
que si nos fos "vera" com a mínim fora molt "ben trovata".
Anem a mirar-nos-ho ...
Baudelaire afirma que el riure
neix de la idea de la pròpia superioritat o de la creença
en la pròpia superioritat: de la superioritat sobre els demés
homes, o de la superioritat de l'home sobre la natura.
Baudelaire afirma també que el fet de riure resideix en el que
riu, i no pas en la cosa o persona objecte del riure.
El fet de riure és com
un acte reflex que neix de sobte en el nostre cervell en el moment en
què una situació qualsevol se'ns apareix com a-normal
o fora de la norma establerta, i en la valoració d'aquesta disfunció
respecte a la norma, la valorem com a inferior.
En cada cas, nosaltres ens
identifiquem amb la norma o ens establim com a norma i punt de referència
en relació amb allò que tenim davant nostre: persona,
cosa, situació o metàfora o sinèdoque de
persona o de cosa o de situació.
Del resultat d'aquesta activitat mental que només dura milèsimes
de segon, en surt el somriure, el riure o la cleca desenfrenada.
El més curiós
és que aquesta activitat mental i la descàrrega de riure
que provoca no funciona sempre automàticament i l'explicació
última del perquè això és així, queda
per algun Premi Nobel de medecina del futur.
Pensem en un parell d'exemples
que ho faran perfectament entenedor:
Primer exemple: Anant pel carrer,
veiem una pell de plàtan. I veiem que algú està
a punt de trepitxar-la. Nosaltres sabem que si algú la trepitxa
, caurà. Fins i tot es pot trencar un braç o una
cama, o badar-se el cap. Nosaltres no hi hem caigut, hem seguit la norma.
Ens identifiquem amb la normalitat que consisteix en anar en compte
i evitar el desastre. En canvi, aquell badoc que passa no ha vist el
perill.
Trepitxa la pell de plàtan, cau, i el veiem de cul a terra...
Segon exemple: Un acudit mostra
la situació següent: es veu un menjador i al fons una terrassa.
La dona és asseguda a un silló del menjador. L'home, dret,
està tancant amb força la porta de la terrassa,
i es veu com "involuntàriament" ha enganxat el coll del gat de
la família amb la porta, de manera que el cos ha quedat fora,
i el cap dins. El dibuixant ha tingut cura de dibuixar a la cara del
gat la grotesca ganyota que es posa als ofegats per indicar que
són morts. La llegenda de l'acudit (britànic) és
: "Ooooops! En català potser fora "Hòstia, el gat"
i en castella: "Coño, el gato!"
Imagineu les reacions:
En el primer cas: o bé ens posem a riure com a condemnats, comencem
a enfotre'ns-en de mala manera o bé, lluny de riure, ens acostem
al pobre desgraciat una mica esfereïts tement que s'hagi fet mal
de veritat.
En el segon cas, el de l'acudit,
o bé ens posem a riure com a condemnats, o bé, propietaris
nosaltres també d'un gos o un gat o un altre animal de companyia,
ens afanyem a trucar al diari o la revista on l'acudit ha sortit publicat
per queixar-nos indignadament del seu mal gust o de la seva atrocitat
tot amenaçant-los d'enviar-los els de la societat protectora
d'animals.
Què ha passat?
En el primer cas ha funcionat el mecanisme del riure, és a dir
una mena de consciència de la pròpia superioritat respecte
de l'objecte del nostre riure.
En milèsimes de segon ens hem fet la reflexió següent:
aquest desgraciat havia d'haver mirat i haver-se adonat del perill.
Nosaltres no som rucs. I l'efecte satànic del riure ha aparegut
tot sol, per l'efecte d'aquesta reflexió gairebé involuntària.
En canvi, en el cas de qui
en comptes de riure s'espanta o s'indigna, aquest mecanisme
de reflexió no s'ha produit. S'ha produit en fenòmen contrari,
el de la identificació amb la víctima i ,amb ell, el reflex
del socors o el reflex de la protesta.
Perquè es produeixi
el riure cal per tant evitar que funcioni el mecanisme d' identificació
amb la víctima, i que funcioni en canvi el mecanime oposat, el
de la dissociació-distanciació respecte a la víctima
. I encara més, una vegada produida aquesta dissociació-distanciació,
s'ha de donar el cas que valorem l'altre com a "inferior" o com a "a-normal".
Això explica que davant
de qualsevol fet, hi ha qui riu, hi ha qui plora, hi ha qui s'indigna
i hi ha qui no s'immuta ...
Això explica també
que hi ha qui, en determinades situacions, se'n riu de sí mateix,
perquè és capaç de "desdoblar-se" per un instant
i considerar "l'altre jo" com un estrany.
Des d'aquesta perspectiva s'entén
millor la reacció de la gent en relació amb els acudits
que s'expliquen per aquests móns.
I es que un acudit, ben mirat, no és res més que una "petita
anormalitat" forçada respecte la norma.
Quan ens diuen que ens explicaran un acudit ja ens prevenen que hem
d'entendre i copçar en què consisteix aquesta "anormalitat"
fabricada.
Els que estan en la mateixa òrbita i entenen l'acudit riuen.
Juguen a posar en funcionament el mecanisme de valorar com a ridícula
o absurda o idiota (inferior) una persona o una situació
... en la qual ells no ens trobariem mai!
Però pot ben bé
passar que algú no entengui en què consisteix el factor
"a-normal" de l'acudit i no en rigui gens ni mica.
Penseu en algun acudit que
us faci riure de veritat i analitzeu què hi passa en realment.
De què rieu realment?
Una paraula mal pronunciada, un gest innocent, la majoria dels
petits errors que tots cometem ...
Vosaltres no ho farieu allò, vosaltres no ho dirieu, volsaltres
no hi anirieu, vosaltres, allà no hi serieu, a vosaltres
no us passaria, vosaltres no serieu com aquell desgraciat o desgraciada
...
L'aspecte més curiós
del fenòmen, i per a mi el més interessant, cal buscar-lo
doncs en el significat del concepte de "norma relativa".
I és que per aquí la cosa ens duu cap a d'altres límits:
D'una banda pensar en algunes
persones, extremadament pagades de sí mateixes, sense cap mena
de "mala consciència", en presumits i presumides de tota mena,
en xulo-putes ignorants com n'hi ha a dotzenes, que són capaços
d'eriure-se'n de tot perquè ells es consideren la norma, i d'aquí
que, per a ells, tot sigui potencialment objecte del riure de
la seva superioritat-prepotencia i menspreu, patró amb
el que mesuren les persones que els envolten i les situacions amb les
que es troben en la vida quotidiana.
Potser també això
és el que explica que riure desaforadament, fora dels contextos
creats "ad hoc" com són els espectacles còmics, estigui
més aviat mal vist: el que riu quan els demés es "comporten"
o bé és un inconscient, o bé se sent "superior"
a alguna persona o al alguna cosa, mostra ofensiva de satanisme
...
En podem treure alguna conclusió
i alguna cosa realment útil de totes aquestes reflexions?
Jo hi estic donant voltes ...
(Continuarà)
Enviar
un comentari________________
Charles
Hobbs.
Organisez votre temps. Maîtrisez votre vie.
Dues centes vuitanta cinc pàgines
de lletra petiteta i condensada que val la pena llegir com a mínim
en diagonal.
En realitat, no cal llegir-lo tot sencer ni molt menys, n'hi ha prou
amb agafar-ne la substància, que no és poca.
La primera frase de la introducció
ja és tota una promesa que fa somiar en tocar el cel amb les
mans:
"Quand vous aurez pris
en main votre temps, vous aurez pris en main votre vie. Ce livre va
vous montrer comment". Impossible de no seguir llegint, oi?
De tot el que segueix jo n'he
retingut el següent :
1. Cal entendre la diferència
qu hi ha entre "una cosa urgent" i "una cosa important".
Charles H. insisteix en què
"urgent" i "important" poden ser (i són sovint
són) termes oposats.
2. Cal utilitzar sempre una
agenda i tenir-la sempre a mà. Treballar-la cada dia, cuidar-la
i mimar-la. Fer-ne un segon cervell, una eina imprescindible per fer
funcionar la vida de cada dia.
3. Cal fixar-se objectius a
realitzar que estiguin a l'abast del què podem fer. Voler estirar
més el braç que la màniga només porta a
frustracions que a la vegada porten a mala consciència, mala
sang, mala llet, i per tant, a la malatia psíquica i física.
Dit això, afegim una
reflexió: qui és capaç de fer el què cal
fer ja és feliç. Els llibres que prometen la felicitat
tene èxit perquè van adreçats als infeliços,
que són - som- la majoria...
Domineu etl temps i dominareu
la vida ... El consell és fàcil de donar. El que és
més difícil és provar de sortir-se'n. Però
vaja, s'hi pot somiar ... Ho seguirem provant.
Enviar
un comentari________________
|
