*
Le Carré, John
A la galeria dels meus
mites personals hi ha, entre d'altres, C. Baudelaire, M. Proust, Léo
Ferré, Josep Pla, John Pilger i John Le Carré. Una barreja estranya.
D'aquest darrer animal literari, com del porc, se'n pot aprofitar gairebé
tot, i no només literàriament. Amb el temps, la personalitat d'en Le
Carré m'ha anat captivant més i més, i l'he anat mitificant una mica.
Com a persona, sembla controlar força bé la seva vida privada i cuida
la imatge pública de tal manera que aconsegueix fer-se respectar per
tothom. Ha aconseguit, a més, ser profeta en la seva terra i propietari
d'una merescuda fortuna. Com a escriptor, les seves obres em fan un
lector satisfet. Des del 1963, anys de la publicació de L'espia que va venir del fred, a cada nova publicació
d'una novel·la, totes les revistes i diaris seriosos li dediquen poca
o molta atenció i fan rebrotar les anàlisis i especulacions sobre la
seva obra pasada, les cites sobre el què ha escrit o explicat per escrit
i de paraula. Jo vaig descobrir la seva existència el 1978, amb la versió
francesa de la novel·la: L'espion qui venait
du froid. A partir de llavors, vaig anar guardant tot el
què em queia a les mans sobre espionatge i sobre John Le Carré: entrevistes
publicades en diaris o revistes angleses i franceses, i algunes crítiques
sobre els seus llibres. El primer dels quals és un article publicat
al setmanari "Nouvel Observateur" l'any 1980: "Je vous
présente George Smiley" par John Le Carré", que l'autor havia
escrit el 1979. L'article apareixia coincidint amb la publicació a França
de la traducció de Smiley's people,
que ja era un best-seller als Estats Units. A la mateixa pàgina, el
crític Jean-Claude Zylberstein escrivia a propòsit de Les
Gens de Smiley :
"Histoire d'espions,
d'accord, mais l'auteur peut être tout simplement le meilleur écrivain
anglais d'aujourd'hui"
I més endavant:
"Mais l'originalité
essentielle du livre restera la bouleversante tendresse dont Le Carré
ne se départ jamais à l'égard de ses personnages".
En un altre article publicat
per "El País", el 2 d'abril del 1987: "La musa clandestina.
Le Carré explica la génesis y peripecias de su obra literaria".
El diari reproduia un llarg extracte d'una conferència que Le Carré
havia donat a la Universitat John Hopkins de Baltimore. En castellà,
la traducció de M:C.Ruiz de Elvira donava això:
"Posiblemente
lo único que podemos decir con seguridad es que la mayor amenaza para
la humanidad proviene de la renuncia al escrúpulo individual en favor
de dominadores institucionales. De la adopción de eslóganes y de la
callada aceptación de animosidades preenvasadas, con preferencia a
las decisiones, duramente debatidas, de la conciencia individual.
El heroismo real estriba, como siempre lo hará, no en la conformidad
y ni siquiera en el patriotismo, sino en los actos del valor moral
solitario".
Guardo també un altre article
publicat per "La Vanguardia" el 24 de setembre del 1989:
"Testigos de un momento tan histórico como 1917" que reproduia
una conferència d'en Le Carré per al "The New York Times"
el 17 del mateix mes:
"¿Cuáles
son nuestos sueños occidentales en estos días? ¿Vamos a seguir soñando
maneras más refinadas de matarnos unos a otros o preferimos soñar
con una sociedad de superpotencias que puedan enfrentarse a los enemigos
de mañana en lugar de a los de ayer? Tales enemigos son las drogas,
el terrorismo, la pobreza, la contaminación de nuestro aire, mar,
ríos, montañas, bosques, sin mecionar las tragedias constantes como
el conflicto palestino israelí"
Així doncs, he anat veient
com ell ha sabut dosificar la informació sobre la seves obres, els seus
personatges, la seva evolució com a escriptor, les seves fonts
d'inspiració literària, les seves perspectives com a escriptor ... però
també l'explicitació de les seves conviccions i propostes morals i polítiques
Tot plegat acaba conformant l'aureola d'un fenòmen extraodinari que
va més enllà de l'aspecte merament literari. En una de les poques crítiques
"crítiques" que vaig llegir sobre ell, publicada al diari
"Evening Standard" , el gener del 1993, per el periodista
David Sexton, aquest li retreu que fos "tan irritable" per
la crítica negativa sobre alguna de les seves obres i el fet que tingués
una guerra personal amb persones que l'atacaven poc o molt: i un d'aquests
era en Salman Rushdie. Rushdie havia fet una crítica poc favorable de
The Russia House, i li retreia que
en les obres d'en Le Carré, la dona fos sinònim de problemes. Tot i
així, aquell periodista destacava el fet que les obres d'en Le Carré
semblen ser alguna cosa més que bones novel·les d'espionatge:
"...his
novels seem more than just spy novels; they do seem to say something
about the whole society, or as he (Le Carré ) says, the "human
condition".
Una reflexió com aquesta és
potser el millor premi al que pot aspirar qualsevol escriptor. De resultes
de la publicació de El pelegrí secret,
el periodista Mark Lawson, crític literari del setmanari "Independent
Magazine", va escriure un article sobre en Le Carré. Lawson intenta
explicar l'èxit de les seves obres i apunta diverses raons força interessants:
Per una banda, la sensibilitat política i la valentia de l'autor per
tractar temes tan compromesos com el conflicte de l'Orient Mitjà a La noia del tambor o la situació a Rússia amb La Casa Rússia, escrita en un moment tan proper
als esdeveniments històrics de la caiguda del Mur de Barlín i la liberalització
de l'URSS. Per altra banda, la propia temàtica de les seves obres: L'engany
i la traició com a temes centrals dins d'unes trames d'espionatge i
de mentida que conecten el món secret amb el món real. Segons Lawson,
tot escriptor és una mena d'espia i tot adúlter una mena d'agent doble,
i espiar i mentir han sigut, són i seran sempre una mena d'"universals"
que interessent tothom. Personalment, tot i que l'efecte que em va produir
llegir L'espion qui venait du froid va ser extraordinari,
la meva admiració y veneració total la hi vaig professar després d'haver
llegit A perfect spy, que -tot sigui dit- vaig llegir per
primera vegada en castellà. El meu anglès no donava per tant!
La versió anglesa la vaig comprar de segona mà en un mercat a Richmond,
a la Yorkshire, allà pel 1989. L'he rellegida vàries vegades, saltant-me
sempre pàgines o passatges sencers: aquells on en Magnus Pym descriu
la relació amb el seu pare. És la seva guerra, no la meva guerra. És
la resta el que és emocionant. Allò que més em va interessar de l'obra
va ser el fil de la relació amistosa i la posterior fidelitat a l'amistat
entre els personatges de Magnus Pym i en Poppy. Després vaig ser seduit
per Tinker, Taylor, Soldier, Spy
(El Topo), que vaig tenir el plaer
de veure adaptada a una serie de la BBC, i per The
Russia House, l'adaptació cinematogràfica de la qual és un
gran pel·lícula, amb escenes molt emotives i una banda sonora extraordinària.
Mentrestant havia anat comprant, llegint i rellegint tota la resta de
la seva obra, inclosa ¿El traidor dels siglo?
(The unbearable peace) en versió castellana. Les dues darreres
novel·les que he llegit, El nostre joc i El sastre
de Panamà són totes dues extraodinàries. Sempre acabo saltant-me
algunes pàgines, però el balanç també és sempre globalment satisfactori.
Tot llegint "El Sastre", em tornava a la memòria L'espia
perfecte i el millor Le Carré. Harry Pendel, com ho feien
Magnus Pym i Poppy, des de la seva condició de satre-escriptor-espia,
i des de la solitud i isolament personal en una habitació que podem
imaginar anodina, "inventa" les Informacions que resultaran
ser políticament decisives a nivell planetari. Les tisores del sastre
tallant el bacallà de la geopolítica mundial. La invenció de la informació,
com la invenció de la personalitat dels espies, sembla ser el TEMA,
la clau, allò que lliga les novel·les d'en Le Carré i els principis
ètico-morals. En les obres de Le Carré, el grau de versemblança del
fets què s'hi expliquen és tal que hom acaba sempre preguntant-se quin
personatge de la vida real correspon a tal personatge de ficció, i com
i on viuria l'autor aquella escena per poder descriure-la d'aquella
manera. Amb la publicació a França d'una traducció del The Taylor of Panama al francès, l'agost del 1997,
el setmanari l'Express va aconseguir arrancar-li una entrevista exclusiva.
Una nova intervenció oficial d'en Le Carré als media. Una vegada més,
m'ha interessat llegir les seves opinions. Com si donés la raó al crític
Lawson, Le Carré afirma textualment que se sent més un escriptor que
va esdevenir espia que no un espia que, en deixar el sevei, es va convertir
en escriptor, però confessa que els set anys que va viure dins dels
serveis secrets li van donar una visió particular del món i el van marcar
per sempre. La prova és que no pot deixar de seguir contestant preguntes
relacionades amb el món de l'espionatge ni de personatges com en Kim
Philby o Markus Wolf. El David Cornwell polític interessa tant o més
que el John Le Carré novelista. Un dels aspectes interessants de l'article
de l'Express és descobrir el posicionament d'en Le Carré en relació
amb l'ex-espia
Markus Wolf, ex-cap dels Serveis Secrets de l'ex-Alemanya
de l'Est i de qui s'afirmava que era el model en qui s'havia inspirat
per al seu personatge "Karla". Le Carré és mostra inflexible
en dos punts: Ni Markus "Misha" Wolf és el model de Karla,
ni està diposat a entrevistar-se amb ell per més que el món editorial
li ho hagi proposat repetidament des del 1991. Per més que les circumstàncies
polítiques hagin canviat i en Markus Wolf sigui ja un nou ciutadà alemany
"respectable", Le Carré es nega a parlar amb ell per principis
ideològics. No li perdona que fos el responsable del règim dictatorial
i repressor de l'ex-Alemanya de l'Est durant tants anys. Textualment
en le Carré afirma "Trobo obscè que aparegui en els mitjans de
comunicació o que publiqui llibres de receptes de cuina russa".
Curiosament i metafòrica, la confrontació real entre Le Carré i Markus
Wolf perpetua la confrontació en la ficció entre els personatges de
Smiley i Karla. Una ironia que deu fer molt poca gràcia a tots dos.
O potser sí? Remirant el meu dossier sobre Le Carré, he trobat dos articles:
Un de Rafael Fraguas, a "El País" del 20 de setembre del 1991,
que ho veia així:
"Karla",
en apuros. El superespía Markus "Misha" Wolf regresa del
frío y se entrega en Alemania. La
defensa de Markus Wolf señala que las acusaciones que penden sobre
su cabeza son de tipo político; la Constitutción alemana veta cualquier
desigualdad jurídica entre ciudadanos de la nueva y la extinta Alemania
y , si prospera su defensa, sobr eel bolsillo de Wolf puede caer una
indemnización, por arresto ilegal. En su otro bolsillo conseva un
potencial "informativo" de alto poder detonante".
Un altre, publicat a la revista
"Time" el 7 d'octubre del 1991 i signat per Daniel Benjamin:
"Espionage.
A Spymaster Returns Home": All he wants, says Markus Wolf, in
from the cold, is to live in Berlin and write a children's book".
I al peu de la foto:
"The
spy will probably spend little time in jail".
En un programa emès per la
cadena BBC World el juliol o l'agost del 1997, que no vaig tenir la
precaució de gravar, i que vaig enganxar ja començada, feien una entrevista
a Markus Wolf. Vaig endevinar que era deguda a una raó especial. Markus
Wolf acabava de publicar no un llibre de contes per a nens ni un llibre
de receptes de cuina, sinó ni més ni menys que la seva autobiografia!
Una bomba editorial tant o més sonada que una novel·la d'en Le Carré.
Per alguna raó vaig parar-hi poca atenció i només vaig retenir dos o
tres detalls: Wolf insistia en que calia considerar els fets amb perspectiva
històrica i se'l veia un home segur de sí mateix, sobrat d'arguments,
sense cap ànim de demanar perdó per les seves responsabilitats polítiques
del passat. Justament allò que en Le Carré diu que no li perdona! Com
si la vida s'encarregués de gastar-los una broma pesada, entre l'agost
i el setembre del 1997, la vida dels dos homes es torna a creuar ...
en el meus dossiers: El periodista de L'Express que entrevista en Le
Carré escriu:
"...Poliment,
le romancier s'enquiert de la qualité de votre anglais. Vous lui proposez
de tester son allemand et lui tendez le premier tome de ses oeuvres
complètes dans la collection Bouquins en attirant son attention sur
la dédicace. Surpris, il lit à l'intention de Jane, en caricaturant
l'accent teuton, les quelques mots tracés sur la page de garde un
jour de décembre 1995 : "Pour John le Carré, avec un salut chalereux
et un grand respect de la part d'un admirateur qui n'a jamais prétendu
être Karla". Signé : Markus Wolf"
El diumenge 21 de setembre
de 1997, el diari "El País" publicava uns extractes de
la traducció al castellà de les memòries d'en Markus Wolf i una fotografia
de la portada del llibre: El hombre sin rostro.
La autobiografía del gran maestro del espionaje comunista.
Markus Wolf con Anne McElvoy (Javier Vergara Editor). No sé per quina
raó, segurament per la cadència, el primer paràgraf de l'obra em va
recordar l'obertura del llibre de M. Proust: À la recherche du temps perdu. Allà on Proust escriu
...
"Longtemps, je me suis
couché de bonne heure. Parfois, à peine ma bougie éteinte, mes yeux
se fermaient si vite que je n'avais pas le temps de me dire : "Je
m'endors".
... M. Wolf, en la versió de
"El País", comença la seva autobiografia així:
"Durante 34 años fui
jefe del servicio de inteligencia exterior de la RDA. Como reconocerán
incluso mis peores enemigos, este servicio fue el más eficaz y competente
de todo el continente europeo".
Es veia a venir. Markus Wolf
havia d'escriure la seva versió dels fets un dia o altre, explicar o
justificar "la seva veritat". El què jo no imaginava és que
ho fes tan "aviat". Però sembla que a partir de la unificació
de les Alemanyes, el temps polític té una mesura pròpia. M'agradarà
veure si dedica cap passatge a parlar de la creu que suposarà per a
ell haver de ser per sempre més, a ulls de mig món, el "Karla"
lecarrenià -i tant se val el què ell pretengui o el que digui
en Le Carré. Almenys, els periodistes del diari El país ho tenen clar:
cf. l'article "La vieja memoria de "Karla" (El País.
Diumenge 10 de maig de 1998, pg. 2).
"Fue
el superespía del Este, el hombre que durante 34 años dirigió los
servicios de información esterior de la extinta República Democrática
Alemana, al que la leyenda atribuye haber servido de inspiración al
escritor británico John Le Carré para crear un rival a la altura de
Smiley. También fue Misha, Magnus, Marius,
el estratega de la intriga que inrodujo a su topo Günter Guillaume
en el despacho privado de Willy Brandt y forzó su dimisión como canciller
en 1974. "La paciencia. Ésta fue la clave de mis éxitos.
No tener nunca prisa. No buscar nunca resultados rápidos. Calma."
Así definía Wolf la principal virtud de un espía en una entrevista
publicada por el País Semanal en julio de 1997" (...) "La
vieja memoria de "Karla" (El País. Diumenge 10 de maig de
1998, pg. 2).
La publicació de traducció
al castellà de l'autobiografia d'en Wolf El
hombre sin rostro és prevista per finals de setembre del
1997. Quan l'hagi llegida, la col·locaré prop de les novel·les
d'en Le Carré i ben bé al costat de dues altres joies de la meva biblioteca:
Spycatcher d'en Peter Wright i Le
K.G.B. en France, de Thierry Wolton. Tres llibres que hauran
de llegir necessàriament tots els historiadors de la segona meitat del
segle XX. Potser llavors serà un bon moment per acabar d'escriure
l'entrada "espionatge / espies" promesa en l'apartat corresponent
d'aquest diccionari. Potser en Le Carré, que ja deu haver llegit
l'autobiografia, n'haurà comentat alguna cosa interessant ... Sigui
com sigui, estic convençut que de tot aquest enrenou en sentirem a parlar
encara força temps, perquè la dissensió entre aquest dos homes portarà
cua. El "continuarà" està assegurat. L'article-entrevista
a "L'Express" conté un altre element que m'omple de satisfacció.
Una vegada més, Le Carré aporta dades sobre la seva vocació literària
i les seves perspectives de cara al futur:
"Le
temps presse. Actuellement je me donne deux ans pour achever chaque
roman". Il me reste encore une dizaine d'années, quatre ou cinq
livres à écrire. Je veux avoir le courage de m'arrêter avant de décliner.
Ne pas faire comme Graham Greene, qui a publié quelques romans de
trop".
Aquesta declaració, que demostra
tant la vocació literària com la qualitat humana de l'escriptor, conté
també una certa dosi de patetisme: fixar-se l'objetiu vital d'escriure
encara quatre o cinc llibres més, a raó d'un llibre cada dos anys! Curiosament,
ho diu un home madur i serè, propietari d'una fortuna considerable que
li permetria retirar-se i viure confortablement dels drets d'autor de
la seva Obra! Una figura, intel·lectual i política que universitats
i editorials de tot el món es disputen per aconseguir -ne una conferència,
una declaració, una autobiografia, etc...! El mateix home que confessa
haver tardat 20 anys en acabar A perfect spy
! Tot plegat no fa sinó confirmar la fatalitat del destí de l'escriptor:
la seva permanent lluita contra el temps i la decadència física, i l'empresonament
que representa sentir-se moralment forçat a escriure, mentre el cos
i el cap aguantin, fins a la fi. Tant se val si en le Carré s'equivoca
i n'escriu només 2 o bé 10. N'hi haurà prou amb què siguin llibres tan
genials com els que ha escrit fins ara, i li estarem eternament agraïts.
També hem sabut que ja està escrivint la seva propera novel·la. Així
doncs, els milions de lectors i admiradors de la seva obra podem estar
contents. Ja falta menys... per disfrutar d'un nou Le Carré. Thanks
a lot, Mr Cornwell! __________________________________________ Barcelona
25 de març de 1999. L'endemà del començament dels bombardeigs de l'OTAN
sobre Milosevich. Fa una o dues setmanes que la nova novel·la de Le
Carré Single & Single
ha sortit publicada en castellà. Vaig llegir-ne la notícia al magazine
de La Vanguardia. Avui dijous hem anat a Barcelona i hem entrat a la
FNAC. Hem comprat el llibre tot i que no hi anàvem expressament per
a això. Era anar a fer un passeig entre discos i CD-ROMS, entre vídeos
i llibres. La âqui l'ha vist i m'hi ha fet pensar.
"Un
abogado experto en paraísos fiscales, de la prestigiosa asesoría finaciera
británica Single & Single, muere asesinado en la costa turca de
un tiro en la cabeza. Su muerte tiene todos los ingredientes de una
ejecución, un castigo ejemplar. Por esas mismas fechas, Oliver, un
animador de fiestas infantiles es conducido a un banco de un pueblo
de Devon a media noche para justificar el epentino ingreso de una
exhorbitante suma en su exigua cuenta. Por otra parte, un carguero
ruso es abordado y detenido por la policía en el Mar Negro, y un famoso
londinense desaparece sin dejar rastro. Entretanto un funcionario
de aduanas, brock, investiga un caso de corrupción internacional..."
Així és com resumeix la trama
del llibre l'editorial Plaza Janés, que ha editat la traducció. Tan
bon punt me l'hagi acabada, en faré una ressenya en aquestes
mateixes pàgines. Fins aviat.
A finals de desembre del 2003
ja estem esperant la darrera obra de Le Carré : Absolutely Friends,
que surt al gener del 2004. UN nou plaer. Thank you very much Mister
Cornwell !
La millor web que conec sobre
Le Carré és :
JOHN LE CARRÉ - A BIBLIOGRAPHY: A
Selected List of Writings by and about him compiled by Jost Hindersmann
Enviar
un comentari________________
Enviar
un comentari________________
*
Literatura
Web
Una altra entrada que m'agradaria
trobar-hi [al Dicofilopersiflex] és LITERATURA WEB.
T'acompanyo algunes reflexions i cites per tenir en compte:
Quan els grecs necessitaven herois, Homer els dóna una èpica
Quan els cortesans necessitaven una lírica, els trobadors l'elaboraven
A l'era d'Internet, el gènere literari sociològic o de mercat és la
LITERATURA WEB
Quan se n'escrigui la història, es parlarà de l'antecedent visionari
de Cortázar i Rayuela;però el que més es destacarà, serà que finalment
hi havia un gènere literari adaptat al sistema de funcionament del cervell
humà, que salta fent zapping d'un punt d'interès a l'altre.
Els alumnes del CURS DE Prehistòria literària no entendran com es podia
llegir EL Quijote sense clicar al link que obria la Webcam conectada
als molins de vent i veure-ho en directe.
Malauradament,les obres literàries tindran el mateix defecte que els
sistemes:sempre seran objecte d'actualització.D'altra banda, el concepte
d'"AUTOR" quedarà completament difuminat, i més que buscar
obres mestres, caldrà disfrutar del zapping de petits plaers literaris.
Pels folls pels llibres i l'altra mentalitat que impliquen, ens quedarà
tota una història de
la literatura en paper. Pep Pelfort (Date: Tue, 19 Oct 1999
02:43:07 +0200)
Enviar
un comentari________________
* Londres. London. Londra
Haver-hi estat unes quantes
vegades no ens dóna dret a massa, ni permís per exposar-ne opinions
molt acurades, però com que en Boris Vian ens convida a no dubtar de
fer judics "apriorístics" sobre el que convingui, li seguirem
la veta ... El meu Londres "à moi" és una capital molt seductora
on ens agradaria passar-hi molts week-ends ... i temporades senceres.
Hi ha el Londres dels records de joventut. El meu primer Londres als
23 anys, viatjant amb destí a Escòcia, amb el meu estimat germà Jacint
que tenia llavors 17 anys, i patíem perquè potser no el deixarien entrar
als cinemes on feien pel·lícules per als majors de 18 anys ... i sempre
entrava! Les mil i una vegada que varem travessar el Hyde Park. Les
fotos al British Museum, l'estada a l'hotelet on compartíem habitació
amb un musulmà que feia les seves pregràries als matí i amb l'amic Toni
Trulls. Les pizzes al restaurant italià on treballava en Toni i les
toneladesde fish & chips que vam menjar ...sempre comptant les lliures
que ens quedaven ... Ah, la joventut!Després va venir el Londres d'anada
a Cornualles, el Londres d'anada a Irlanda, més enllà el Londres
de tornada a Escòcia, el Londres d'anada a York, el Londres de viatge
amb alumnes, i el darrer Londres que fou el de la visita al nou Londres,
a Greenwich, la trobada amb Ms de Meaner del New Statesman, el Londres
de Camden Town i del passeig en barca pels canals ... La darrera estada
a Londres fou la més extraordinària de totes. Impossible de definir,
Londres només es deixa dibuixar a pinzellades com les que donava l'amic
Mark Waudby quan, parlant del que es trobava a Barcelona i a Londres,
ho resumia dient "és que hi ha tant de tot allà!"
Posats a recordar ...
(continuarà)
Enviar
un comentari________________
-
|
